Escric aquest article amb por. De no haver-hi pensat prou, de no haver escoltat prou, de ser primari, poc sensible, poc empàtic. De trair els meus ideals humanistes i progressistes. No por del què diran, sinó d’estar equivocat i contribuir al patiment de persones vulnerables amb nom i cognoms, persones que pateixen. És la mateixa por amb què vaig parlar dimecres passat, al Mes324, quan la Marina Romero va convidar els tertulians a opinar de la sentència del Tribunal Suprem del Regne Unit sobre les dones trans: a efectes legals, ha dit el Tribunal, el gènere el determina la biologia i prou. A UK, doncs, és igual com t’identifiquis o com et sentis. Davant la llei, si tens aparell reproductor masculí, ets home. Femení, ets dona. Punt.

Potser una possible aproximació al tema sigui distingir entre com som i ens sentim com a individus –com ens construïm o deconstruïm la identitat–, que és un afer estrictament personal, i com ens organitzem com a societat. No totes les construccions identitàries han de condicionar la manera com ens organitzem, i per tant les lleis. Un exemple: la religió és un factor central en la identitat de milions de persones i ha jugat un paper històric clau en la configuració social, però poc a poc hem anat entenent que la creença –tan respectable com irracional– en un Ésser Superior no ha de condicionar les lleis. Per això la religió ha hagut de recular i avui, a Europa, ja no és acceptable que l’estat sigui confessional. Per molt que tu no puguis imaginar la teva vida sense Déu, ser creient no hauria de donar dret legal a res diferent que si no n’ets.

Altres construccions identitàries, en canvi, sí que estan plenament incorporades a les lleis, fins al punt de ser-ne el fonament principal. Per exemple, les identitats nacionals. De fet, el món està organitzat políticament sobre la base de la creença subjectiva en la pertinença a un grup nacional. Per què, sinó, les lleis són diferents a Itàlia que a Polònia? Si un dia italians i polonesos deixessin de sentir-se diferents entre ells, o si decidissin que allò que els separa és molt menys d’allò que els uneix, probablement s’organitzarien per compartir estat i, per tant, lleis. “Home, però la identitat nacional no és cap creença, és un fet objectiu!”. No, les identitats nacionals –totes– són un constructe: per això no li pots dir a un colombià que és espanyol, o a un australià que és anglès, malgrat que en tots dos casos comparteixen llengua i història.

Els factors identitaris, doncs, poden ser recollits per la llei, fins i tot ser-ne l’eix central, o poden restar-ne al marge. Dependrà de factors que tenen a veure amb la raó o amb la força, o amb combinacions diverses de raó i força segons el moment històric. I sovint, ens semblarà bé o malament en funció de les nostres creences particulars o prejudicis. Hi ha gent que voldria prohibir l’avortament per raons religioses –i per tant, basades en una suposició com l’existència de Déu– però en canvi no accepten que la llei reconegui com a dones els homes biològics que s’hi senten. Com si la seva subjectivitat fos més respectable que la dels altres. I a la inversa: fervents activistes trans no entenen que la seva subjectivitat pot semblar-li a la majoria, a efectes d’organització social i per tant de corpus legal, tan irrellevant com la d’un numerari de l’Opus.

No està escrit enlloc, doncs, que l’existència d’homes biològics –fet objectiu incontestable– que se senten dones –fet incontestablement subjectiu– hagi de tenir una traducció legal més enllà de la protecció a les minories que ja estableix la Declaració Universal dels Drets Humans i les legislacions estatals que s’hi inspiren. Tampoc és dogma el contrari. En qualsevol cas, que les dones trans siguin considerades dones a tots els efectes legals, i per tant, per exemple, que les dones biològiques hagin d’acceptar conviure al vestidor del gimnàs amb cossos biològicament masculins, aparell reproductor inclòs –disculpin l’exemple tan arran de terra, un de les dotzenes d’exemples possibles, però de vegades les coses s’han d’aterrar per entendre de què parlem quan parlem de lleis que després s’han d’aplicar–, a la majoria social li provoca dubtes poderosos, i al sotasignat també.

Les lleis no només han de ser justes –és conegut que bona part del propi moviment feminista no hi veu justícia, en el reconeixement legal del fet trans, sinó un pas enrere en la lluita per la igualtat–; com hem dit, també han de ser practicables. Una llei no és com les propostes de resolució del Parlament de Catalunya, que un minut després de ser votades ja no tenen cap valor. Les lleis obliguen tothom i modifiquen l’organització social. Responen al sentit comú majoritari de cada moment històric, s’han de poder d’aplicar, i tenen conseqüències. I en general, redactar lleis revolucionàries sense haver fet abans la revolució corresponent acostuma a provocar efectes contraris als desitjats. Que ens ho diguin als independentistes. Per això demanar prudència no és transfòbia, és només demanar prudència. I potser, fins i tot, és una bona idea.