Vaig començar a apreciar i entendre l’Església catòlica com a institució quan vaig deixar de ser creient. Abans d’això l’Església només em feia enfadar, moltes vegades indignar, per la distància entre el missatge de Jesús i la praxi de la institució. Era com aquell militant permanentment decebut i dolgut amb el seu partit que mai no acaba d’estripar el carnet. El sentit de pertinença feien més dolorosos la contradicció i el disgust. Tinc amics que ho resolien per elevació, obviant la institució i connectant directament amb la fe. Però jo no en vaig saber mai.

El procés de deixar de creure, però, no va tenir res a veure amb aquesta desafecció per la institució. Simplement, un dia vaig llegir algú que deia que era molt més probable que Déu fos una creació humana que no que l’ésser humà fos una creació de Déu, i a partir d’aquell moment tot va fer baixada. Va ser com la caiguda del cavall de Sant Pau, però a l’inrevés. Aquest concepte –no és Déu qui ha creat l’home, sinó l’home qui ha creat Déu– era un punt de vista nou per a un jove d’educació catòlica com jo, però va fer que totes les peces quadressin dins del meu cervell. De sobte, tot encaixava i totes les preguntes tenien resposta, fins al punt que vaig arribar a sentir-me ridícul d’haver cregut en un Ésser Superior Creador que permetia el mal a la terra perquè havia decidit capriciosament atorgar-nos el lliure albir.

I així, mentre m’allunyava de la idea de Déu, va ser com em vaig anar interessant una altra vegada per l’Església, fins a arribar a admirar-la com una de les obres més sòlides i reeixides de la història de la humanitat, una institució amb dos mil anys d'història –n’hi ha cap altra?– que ha durat perquè ha donat resposta millor que ningú fins ara a necessitats ben humanes, especialment la de donar-li a la nostra existència un sentit transcendent. Hem inventat déus i ens hem preguntat què hi fem aquí des que som humans, i la ciència ens ha contestat ja milers de preguntes, però sempre en deixarà per contestar, primer perquè –a diferència de les religions– no diu res que no pugui demostrar, i segon perquè la capacitat de l’home per interrogar-se és infinita.

L’Església és corrupta? És clar, perquè és una obra humana. Moltes vegades fa el contrari del que predica? I tant, com la majoria de nosaltres. Ha pretès o pretén exercir un control sobre la voluntat dels creients? Naturalment que sí, igual que els partits polítics i els estats. O és que els partits no expulsen els militants que se surten del recte camí? I els estats, no ens donen un passaport i un DNI que ens diuen qui som, i unes lleis que ens diuen com ens hem de comportar? L’Església, quan te la mires així, deixa de fer-te enfadar i la comences a comprendre i a admirar. Per exemple, el tractament que fan del misteri. El misteri és potser el concepte més ben treballat i més ben executat de l’Església catòlica. Encaixa magistralment en l’engranatge operatiu.

Ha fet molt mal, l’Església? Moltíssim. No cal anar a l’edat mitjana, ho tenim als titulars cada dia amb els abusos sexuals i l’encobriment. Però també ha fet molt de bé. En les seves infinites ramificacions arreu del planeta, ha donat sentit a moltes vides, ha ajudat a molta gent necessitada, ha intercedit per la pau en molts conflictes, ha consolat moltes ànimes turmentades. És possible que cap creació humana hagi fet tant de bé com l’Església, i, en canvi, n’hi ha unes quantes -els estats, el capitalisme, el masclisme, el racisme– que han fet com a mínim el mateix mal. En la mort del Sant Pare, i especialment d’aquest Sant Pare, un no creient convençut com el sotasignat no pot fer altra cosa que inclinar el cap en senyal de respecte.