Vas a Itàlia i la gent llegeix La Repubblica i el Corriere della Sera. A metro de Londres t’hi trobes persones llegint The Guardian, The Times o The Sun. I ves per on, no llegeixen ni la Repubblica ni el Corriere. A França, tenen la mania de llegir Le Monde o Libération. Ni The Guardian ni La Repubblica: llegeixen diaris francesos. El mateix passa a Madrid, el paisatge el dominen diaris editats a Madrid: El País, El Mundo, ABC i La Razón. Òbviament, la premsa és un indicador de fronteres. No  és l’únic, és clar, però és un indicador rellevant. La gent no llegeix els mateixos diaris a Madrid, Paris, Londres i Roma. Són nacions diferents, espais comunicatius diferents, lectors diferents.

Aquesta setmana s’ha publicat la primera onada de 2013 de l’EGM-Baròmetre i vull cridar-vos l’atenció sobre una dada de país que ningú no ha destacat, perquè tothom s’ha dedicat a fer autobombo dels seus resultats particulars. La dada és la següent: els diaris editats a Catalunya acumulen (potser hauria d’escriure acaparen) el 94,5% de l’audiència de la premsa generalista que es consumeix al nostre país. Ho diré a l’inrevés: els diaris que s’editen a Madrid (els quatre citats més amunt), que allà són hegemònics, aquí només tenen una quota de mercat del 5,5%. Atenció: entre tots, el 5,5%.

En els quioscos catalans, doncs, només es corre una cursa, la dels diaris catalans. I dins d’aquesta cursa hi ha dos cavalls molt destacats sobre els demés: La Vanguardia i El Periódico, que entre els dos sumen una quota de mercat del 67%. Són ells, de fet, els que marquen la diferència nacional, els que marquen la frontera amb Espanya. La Vanguardia i El Periódico configuren un mapa, la seva sola existència és un missatge a qualsevol visitant: “això és Catalunya”. Efectivament, això és Catalunya, un país que fa la seva pròpia premsa i on la pròpia premsa és absolutament hegemònica.

Em parlareu de la línia editorial, i de la llengua, i de l’enfocament nacional. I sí, a mi també m’agradaria que tant La Vanguardia com El Periódico estiguessin alineats amb el procés cap a la independència. Però també sé apreciar, per exemple, que gràcies en part a la seva hegemonia la immersió lingüística està mediàticament protegida a Catalunya. I també sé apreciar que, gràcies al lideratge d’aquests dos diaris, articulistes com Cardús, Monzó, Ernest Folch, Fonalleras, Terricabres, Espinàs, Màrius Serra, Albert Sáez, Francesc-Marc Álvaro, Rahola, Toni Aira, Jordi Graupera i un llarg etcètera tenen centenars de milers de lectors i influeixen cada dia sobre la formació de l’opinió pública.

La Vanguardia i El Periódico no són precisament l’avantguarda mediàtica del procés cap a l’estat propi, però han estat i encara són el dic de contenció que ha impedit la penetració d’El País i El Mundo a Catalunya. No tinc cap dubte que El Punt-Avui i sobretot l’Ara estan molt més a prop de l’actual centralitat ideològica del país que no els dos diaris líders, i si ho fan bé això els ajudarà a créixer a mesura que la transició nacional avanci, però a dia d’avui, no ens enganyem: una de les expressions més contundents de l’existència d’un subjecte anomenat Catalunya són els diaris editats per Javier de Godó i Antonio Asensio. Recordem-ho cada vegada que ens enfadem amb ells.