Ha dit Iñaki Gabilondo a la ràdio que és dificilíssim no ser pessimista avui en dia. Potser té raó, tal com està la cosa, però diria que sempre ha estat complicat ser optimista amb motius. Pots anar de positiu per la vida perquè és millor desfilar amb certa alegria i ganes de fer coses que no pas no viure esperant que caigui el cel sobre els nostres caps. Tenim aquesta frase feta de “tornar a creure en la humanitat” quan passa segons què. Hi ha qui ho veu justificat amb accions com la flotilla cap a Gaza, hi ha qui creu en la ciència pionera de Sant Joan de Déu, i hi ha qui considera que només que algú que tu estimes t’agafi de la mà és un miracle en sí mateix, un miracle humà. Creure o confiar en la humanitat. Verbs quasi sinònims. Però quan anem a fe i confiança no s’assembla tant. No hauria de creure en tu per confiar-hi. I cada vegada més em costa molt fer cap de les dues coses. Com costa guanyar-ho i que ràpid ho perds. Podria ser el lema d’un gimnàs, però no, tracta d’aquesta relació franca i a pit descobert que establim els humans, que ho pot tot i que també et pot portar al pou. Hannah Arendt ens dona una altra lliçó assegurant que “la promesa i el perdó són les respostes a la imprevisibilitat i a la irreversibilitat de la vida”. Sí, noi, la vida. Que la confiança es perd fàcilment i quin valor té restablir-la. La vida té les seves lleis i les seves normes, tot i que sovint només les coneixes quan ja les has trencat. I no es tracta de tenir raó, es tracta de poder tirar endavant, i més si és amb algú al costat, a qui admirar, amb qui riure, amb qui pensar.

Soc carrincló de mena i per això mateix sovint falsejo la meva història i la meva actualitat amb un posat fred i distant, que de vegades pren el sarcasme per barret i d’altres només pot fer que engalanar-se amb llunyania. Visc al costat d’un hospital, no sé si de referència, però el tinc a tocar. Tant és així que de vegades alguns convalescents arriben fins a la placeta que tinc a la vora i s’asseuen tranquil·lament a un banc, veient la vida passar. Però poques vegades m’he fixat que anessin al parc infantil. N’hi ha un de ben guarnit, modern, d’aquells que quan el nen cau a terra rebota i hi ha un tendal que et protegeix del sol. Aquesta és una història d’abans de l’estiueig, de fet, d’aquella estació feliç on has de portar jersei també a casa. Veia un nen i el seu avi. No tinc els documents, però tot apunta a aquesta relació. Per l’hora podria semblar que es tracta d’uns veïns del barri i que, com tants d’altres, aprofiten l’hora de berenar per fer la volta i provar tobogans i gronxadors. Però dos cops me’ls trobo anant cap a l’hospital i una altra tornant-hi. S’estan estona, perquè es fa fosc aviat. I francament no sé dir quan m’hi ensopego qui dels dos és "client" de l’hospital. No ho sé. Però hi són un per l’altre. La mirada, el somriure, un enamorament civil i cívic. Demostren allò d’Albert Camus: “No es pot viure sense una raó per viure”. Tu ets la teva raó per viure ja ho sabem, però amb copilot tot va més rodat i s’arriba a port.

Tan sols és una anècdota, una d’aquestes coses que et fa pensar en tu mateix i les teves circumstàncies, en la teva família, en si et pesen aquestes coses o no, en si ets tu mateix per tu mateix o una constel·lació et determina. No ho sé, no sempre trec conclusions, estic aprenent a no fer-ho, perquè de vegades m’equivoco i de vegades lamentablement l’encerto. Millor respirar un momentet. I de sobte pensar que a mi mai cap avi em va portar al parc, i com els vaig estimar i com recordo tot el que els hi dec. També és veritat que quan van arribar als hospitals jo no sortia a passejar amb ells. Aquelles visites. Aquella angoixa. Aquelles novetats i aquelles baixades. Aquell abandonament del relativisme i abraçant les veritats absolutes com són la vida i la mort. Això t’arrela. La mort sí, però també la vida, sobretot. A l’hospital, els meus fills són àncores, portaven responsabilitat i missatge i tantes lliçons com deures. No vaig saber qui era qui, qui era l’avi i qui era el net. L’home devia encarar la vuitantena amb tanta alegria com tràfec per caminar. I més dificultat encara si havia de seguir l’energia d’un nano de sis o set anys, de quan les dents de llet cauen i deixen forats divertits als somriures. Però quines ganes, amb ganes sempre es pot. David Bowie va deixar aquesta perla: “L’envelliment és un procés extraordinari en què et converteixes en aquella persona que sempre hauries d’haver estat”. I aquest avi allà, amb el seu net.

Desconfiar és signe de debilitat, deia Ghandi, i he estat dèbil molt de temps. Episodis discontinus han fet que tornés a tenir fe en la humanitat sí. Però, de moment, he rebut força pals. També és cert que tinc amics estimadíssims que m’estimen i em valoren. Malgrat tot, queda la meva debilitat i la meva malfiança, però no deixo mai de trobar oportunitats per confiar. Tinc fe suposo i, sobretot, en vull tenir i seguir tenint. I la fe costa molt de mantenir, no és màgia. Quin parell. Tot i que no sé qui cuida a qui, quan penso en aquesta parella d’homes de diferents generacions penso que és un vincle preciós i etern, malgrat que la biologia no acostumi a permetre que sigui llarg en el temps. Per mi aquesta relació amb l’avi és d’una altra dimensió. Enyoro els avis (i les àvies esclar i moltíssim) i veig amb esperança i estranya melangia els meus fills i els seus, d’avis. Un altre món és possible, suposo. I en el meu record m’apareix amb majúscules la confiança. Notar ser estimat només per existir i poder explicar sense ser jutjat. Potser és l’amor de què tant parlen i que tant busquem. “Diu que tu també ho has provat. Digue'm que ho recordes? O quan ho deixes tot s'oblida?”, ens canta Mishima. Jo ho he provat, tast més dolç que amarg, però noi, que amarg. Ho recordo. I coi Carabén, no s’oblida, se’t queda a la gola i castiga el pit, i per molt que cridis no acaba de marxar. Amb els avis i amb tu he sentit aquesta tranquil·litat. I quan dic tu ja saps de qui parlo. De tu, que ets i seràs la més gran aventura i ets i seràs el refugi més segur, infal·lible i càlid.

Ara s’ha acabat l’estiueig i hi ha qui creu que tot es renova. Després, per Cap d'Any ho tornarà a dir. No sé si cal tanta novetat. Però escolta, les coses canvien i t’has d’adaptar i em renovo sempre que toqui. Aniria bé que algú digués que la història és una altra. Com amb la meva parella preferida. Perquè ja no hi és, no hi són, o això sembla, no me’ls trobo. Només he vist un dels dos pel barri. Només un d’ells al banc del parc. Només l’avi. El nen no hi és. Potser no eren pacients de l’hospital o potser sí i només un pot anar a la placeta. Potser són veïns i el nano està amb una altra part de la família. Però puc dir, segur, que aquest home, que fa pinta d’haver empassat gripaus i d’haver vençut dracs en països llunyans, malgrat que no somrigui, tot i que sembli trist, pensa en el net. En qui estima. En qui confia. Normalment, per mi aquesta seria una història depriment. Però no. No vull. Perquè la vida és un partit que es juga fins a l’últim minut. Perquè l’amor és la vida. I com diu Marguerite Duras al final de L’amant: “La vida és immortal mentre es viu, mentre la vida està viva”. I no sabem on és el net i no sabem on ets tu, però la pilota és viva i jo seguiré el consell del nostre primer ministre preferit i mai, mai, mai em rendiré. Perquè això m’ho van ensenyar els avis, i tu m’obligues a fer-ho.