Quan va morir Manuel Sacristán Luzón un conjunt de càrrecs civils van ser presents en els actes de comiat. Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona en aquell moment; dos ministres del govern espanyol: José María Maravall, d’Educació, i Ernest Lluch, de Sanitat; tres consellers de la Generalitat: Joan Guitart, d’Educació, Joan Hortalà, d’Indústria, i Joan Rigol, de Cultura... Va morir el 27 d’agost de 1985. Aquest any recordem els 40 anys de la seva mort i, especialment, el centenari del seu naixement el 5 de setembre de 1925.

Si valoréssim la rellevància d’una persona per les personalitats públiques que assisteixen al seu comiat, algú conclouria ràpidament que Sacristán havia de ser una figura important. Això no obstant, és possible, que la majoria de persones que llegeixin aquest article no sàpiguen qui és Manuel Sacristán. Com és que no ens acostumen a parlar de Manuel Sacristán? Com és que no forma part dels nostres temaris educatius, del debat públic...? Ja no és rellevant pel nostre present? 

“Jo no sé per què necessitava Manolo ser tan marxista i tan analític, després, i tan moralista i tan ecologista —perquè necessitava, en definitiva, ser-ho tan o tot—. El que sí que sé és que no va haver-hi en el seu pensament, en la seva actitud, un punt de facilitat o de condescendència i que això el va constituir, per a la gent de la meva generació, en un símbol intel·lectual i moral”. Així s’expressava el filòsof Xavier Rubert de Ventós, i en aquell moment diputat al Congrés pel Partit dels Socialistes de Catalunya, a les pàgines de La Vanguardia poc després de conèixer la seva mort.

Manuel Sacristán va rebre aquestes atencions institucionals per la rellevància de la seva actuació durant la dictadura franquista i pel seu pensament. Va ser un militant a la clandestinitat des del PSUC, va impulsar el moviment universitari que es va enfrontar al franquisme i va treballar per crear una universitat i una societat democràtiques... Una universitat i una societat més democràtiques de les que s’han assolit fins ara. Va ser un comunista que treballava contra les opressions existents, i que també qüestionava els països que es presentaven com a comunistes... 

La seva obra va ser d’una gran rellevància en el seu temps i ho continua sent avui. Sacristán va ser un pioner de l’ecologisme polític, del pacifisme, del qüestionament d’una Transició amb importants dèficits democràtics... Les seves aportacions en aquests àmbits continuen sent vigents avui per debats que tenim pendents. 

Per què, doncs, avui no forma part dels nostres temaris? Costa imaginar que en països del nostre voltant, com França, Alemanya, Anglaterra..., aquestes persones no formin part dels seus estudis pel conjunt de la població. Manuel Sacristán va néixer a Madrid, va passar bona part de la seva vida a Catalunya, a Barcelona. Va poder exiliar-se i viure al marge de la dictadura i va decidir quedar-se i enfrontar-s'hi. Va defensar la llengua i la cultura catalanes i les va reivindicar... Com pot ser que en els nostres temaris, de filosofia per exemple, no hi aparegui? 

Rubert de Ventós conclou el seu text dient: “La seva sola presència era una apel·lació al rigor i la responsabilitat. La seva falta ens deixa a tots una mica més lliures per continuar sense fer tot allò que hauríem de fer”. Manuel Sacristán era una persona, també, incòmoda. Molt incòmoda. Com són incòmodes totes les persones que es guien buscant el rigor, la responsabilitat i l’alliberament de les opressions existents. Explicar avui Manuel Sacristán ens hauria de portar a explicar les idees i les actuacions de qui va treballar decididament per aconseguir una democràcia que encara no tenim. Explicar Manuel Sacristán avui ens hauria de portar a explicar les idees i les actuacions de qui va treballar decididament per fer front a la situació d’emergència climàtica que vivim. Explicar Manuel Sacristán avui es portaria a parlar de qui raona argumentadament que necessitem un canvi de societat decidit, que també incorpori el pacifisme com a via d’actuació per resoldre els nostres conflictes i per aconseguir les transformacions... 

Manuel Sacristán va ser i continua sent incòmode, com les seves idees i propostes, com les persones que van caminar amb ell i van seguir caminant seguint aquestes direccions quan ell ja no hi era... Les seves idees, però, avui han aconseguit una acollida que no és fàcil de qüestionar i negar. Això no obstant, una cosa és dir i una altra fer. Mai tantes persones com ara es declaren ecologistes, ni tants governants. Sacristán en podria estar ben sorprès i, fins i tot, satisfet. Però això no significa, cal insistir, que hi hagi coherència entre dir i fer... Hi ha molta feina imprescindible que espera ser feta. Continuem sabent què s’ha de fer, com ja deia Rubert de Ventós, i massa gent continua sense fer-la. I la principal responsabilitat és de qui no la fa des dels governs. 

Hi ha qui sí que ens parla de Sacristán, i aquest centenari ho ha demostrat un altra vegada. Qui en vulgui més que no deixi de consultar allò que es recull a Espai Marx, a La Fundació Neus Català o a l’espai web del Centenari; i, si vol, que vingui a la Festa Realitat del 4 d’octubre o al Simposi que li dedicarà la Càtedra Ferrater Mora... I segur que hi haurà més propostes per continuar fent-lo present.