En un món dominat per la immediatesa de les xarxes socials, la manca de profunditat dels debats i la recerca cridanera d’atenció al preu que sigui, parlar sobre la situació del català i les eines polítiques i socials necessàries per a estendre’n el coneixement i l’ús social és una tasca feixuga, però que ens entusiasma.

La darrera polèmica arran de la nefasta representació teatral a l’empara de l’Ajuntament de Barcelona en el marc de la presentació d’un informe sobre discriminacions (de les quals les lingüístiques n’ocupen una bona part) és una bona ocasió per a recordar en quin marc ens movem i quins discursos tramposos hem de desemmascarar de cara a fer avançar la llengua arreu del país.

En primer lloc, cal recordar que les llengües no són només mitjans per a intercanviar informació amb els altres. Neixen i es desenvolupen condicionades per la política, l’economia i tota la resta de fenòmens socials. Els Països Catalans en coneixem bé les conseqüències: la història de més de 300 anys d’ocupació espanyola i francesa és la història dels estats per a reduir a la mínima expressió la catalanitat, amb tots els mitjans necessaris. Aquest fet té una repercussió directa sobre la llengua i els seus parlants però, també, sobre el nivell de coneixement i marc mental al voltant de la nostra realitat per part de les persones que venen al nostre país; els estats s’ocupen prou de vetllar-ho per a negar-nos l’existència a ulls dels altres.

D’altra banda, les dinàmiques polítiques i econòmiques pròpies del capitalisme depredador actual són un accelerador contra la salut de les llengües en perill com la catalana, una situació en la qual qualsevol expressió de diversitat és una nosa per a l’acumulació de capital. S’acompanya també d’una ofensiva ideològica brutal, afavorint l’individualisme, el trencament de les comunitats i abocant les llengües al mercat salvatge.

Quan el debat se centra en les polítiques lingüístiques del català se sol obviar aquest context: els estats espanyol i francès defineixen clarament a les seves lleis quines són les llengües a protegir. En una situació de desigualtat de poder tan flagrant, treballar a favor del castellà o el francès és treballar en contra del català. Per exemple, només l’any 2024, en ple govern progressista del PSOE, la Plataforma per la Llengua va denunciar que l’estat espanyol havia aprovat 218 normes que privilegiaven l’ús del castellà i discriminaven el català. 

En aquest context, doncs, negar que els mecanismes de protecció per a les llengües minoritzades són necessaris és una mostra de cinisme només a l’abast dels més privilegiats. 

Les polítiques lingüístiques públiques han de tenir per objectiu garantir l’aprenentatge de la llengua en condicions òptimes (per exemple, dins l’horari laboral i retribuït), establir el marc legal necessari per al respecte als drets lingüístics i prendre mesures per a elevar-ne el prestigi i la necessitat. En la nostra situació, que com hem explicat no és de normalitat, tenir clara aquesta missió i mostrar fermesa davant els embats dels estats és absolutament imprescindible. Les administracions autonòmiques han fallat en aquests aspectes.  

Ara bé, només amb l’acció de les institucions no n’hi ha prou. No només per les limitacions pròpies d’una nació ocupada, sinó perquè una llengua sigui viva i assumida pels nous parlants necessita també l’acompanyament dels qui ja la parlen, l’accés a noves relacions socials i a nous recursos culturals. També a espais de lluita compartits, perquè la defensa de les llengües minoritzades no és res més que la defensa de la diversitat, la igualtat i la lluita contra l’abús del poder. Ens toca fer feina per baix, amb un impuls associatiu dirigit expressament a fer del català una llengua de vida comuna.

Finalment, voldríem compartir algunes reflexions per desemmascarar algunes de les contradiccions en els discursos que han anat sorgint aquests dies arran de les darreres polèmiques:

1. Les expressions catalanòfobes no tenen cap justificació acceptable, i menys quan es pretenen presentar en oposició a la justícia social o als drets humans. El sistema d’opressió exposat en aquest article és tan perjudicial per a la salut de les llengües minoritzades com per als drets de les persones.
2. Hi ha una destacable coincidència entre discursos aparentment oposats al voltant de la qüestió: l’extrema dreta antiimigració i el supremacisme espanyol. Una nega la possibilitat d’accedir a la catalanitat i a la llengua per racisme, i l’altre instrumentalitza les persones nouvingudes per a qüestionar les mesures necessàries d’accés a la catalanitat i la llengua com a porta d’entrada.
3. Són reveladors els silencis per part de certs personatges i espais polítics en aquestes polèmiques. En tants altres àmbits abanderats de les mil i una causes justes, quan es tracta de la llengua o bé callen o bé recolzen de manera implícita els discursos supremacistes.   
4. Es pretén imposar un marc discursiu que defineix el castellà com "la llengua de la immigració". Negar que el castellà ha esdevingut majoritàriament la llengua de relació habitual entre persones vingudes de països diferents seria estúpid, sí, però ens neguem a acceptar que sigui un fenomen ni just ni desitjable. No és just perquè nega la immensa diversitat de llengües que a hores d’ara es parlen al país, fruit de la diversitat d’orígens de les persones que en formen part. I no és desitjable perquè pretén reforçar encara més la ideologia del bilingüisme, un fenomen que els sociolingüistes tenen molt clar que és l’avantsala de la mort de les llengües sense poder. Aspirem que, en una societat multilingüe com la nostra, el català esdevingui la llengua de trobada, és a dir, la llengua de cohesió social.   
5. Finalment, i malgrat que s’escapa de l’actualitat més recent, ens preguntem com es poden avalar les polítiques abocades a aprofundir en un model econòmic nefast (turistificació, sous baixos, feines precàries i un accés a l’habitatge prohibitiu) i, alhora, erigir-se en defensors de la llengua. El model actual en dificulta la continuïtat i cal que cada cop s’insisteixi més en aquesta contradicció.

Ens cal fermesa institucional. Ens cal l’associacionisme popular treballant en un sentit coherent i organitzat. Ens calen aliances de masses per a la defensa dels drets, inclosa la llengua. Ens cal avançar en el reconeixement de la diversitat lingüística com un valor. Tot alhora. Hi ha partit i el volem guanyar.