La National Security Strategy of the United States of America (NSS) feta pública fa unes setmanes hauria de ser de lectura obligatòria per a qualsevol interessat en entendre el punt de ruptura en què s’ha situat el nostre món. Pel que fa al paper d’Europa, els seus temors i les seves contradiccions i com ens dictamina Trump, només cal llegir el subapartat C (Promoure la grandesa europea), de l’apartat 3 (Les regions), del capítol 4, titulat l’Estratègia. El fet que les tendències socioeconòmiques i geopolítiques ja ens anessin conduint cap a l'actual escenari no obsta per comprendre el xoc que han experimentat les elits (polítiques, socials, econòmiques, culturals) europees. Trump i la seva NSS han fet despertar del somni l’Europa de les democràcies estables i dels seus estats del benestar.  

Comentem-ne alguns paràgrafs. Diu la NSS: "L'Europa continental ha anat perdent quota del PIB mundial (del 25% el 1990, al 14% actual), en part a causa de les regulacions nacionals i transnacionals que soscaven la creativitat i la laboriositat. Però aquest declivi econòmic queda eclipsat per la perspectiva real i més crua de l'esborrament de la civilització. Els problemes més importants als quals s'enfronta Europa inclouen activitats de la Unió Europea i altres organismes transnacionals que soscaven la llibertat política i la sobirania, polítiques migratòries que estan transformant el continent i creant conflictes, censura de la llibertat d'expressió i supressió de l'oposició política, taxes de natalitat en picat i pèrdua d'identitats nacionals i autoconfiança".

Són un seguit d’afirmacions que combinen realitats científicament irrefutables: natalitat, pèrdua relativa de PIB, regulacions...; però que no són exclusives europees. Els EUA i el Japó mateix comparteixen les dues primeres. Mentre la intervenció de l’Estat ha situat la Xina per sobre dels americans; i Trump mateix utilitza l’estat, la seva força coercitiva, per canviar una correlació econòmica creixentment desfavorable. O, com s’han d’entendre les amenaces d’intervenció directa o de suport indirecte als candidats proTrump, en diversos estats americans, per recuperar la gestió de terres rares o minerals, ara en mans dels xinesos? I el mercadeig amb Putin o Zelensky per tal de quedar-se l’explotació de les àrees riques en mineral?

Ara bé, en el llistat d’afirmacions sobre Europa, en la NSS, hi ha intoxicacions greus que no corresponen a cap realitat. Per exemple, l’existència de censura i la manca de llibertat d’expressió o la pèrdua de sobirania davant la Unió Europea, són falsedats que, combinades amb la realitat de l’impacte migratori que preocupa a una part important de la població, donen combustible a les opcions d’ultradreta. Opcions que han estat validades pel mateix Trump o per algun dels seus estrets col·laboradors. En el paràgraf següent, se’ls entén tot: "La diplomàcia americana hauria de continuar defensant la democràcia genuïna, la llibertat d'expressió i les celebracions sense complexos del caràcter i la història individuals de les nacions europees. Els Estats Units encoratgen els seus aliats polítics a Europa a promoure aquest renaixement de l'esperit, i la creixent influència dels partits patriòtics europeus, sens dubte, dona motius per a un gran optimisme. El nostre objectiu hauria de ser ajudar Europa a corregir la seva trajectòria actual".

Per això, centra dos dels objectius textualment en: cultivar la resistència a la trajectòria actual d'Europa dins de les nacions europees i restablir les condicions d'estabilitat dins d'Europa i l'estabilitat estratègica amb Rússia. I en aquest apartat sobre Rússia/Europa, constata que la UE té prou força per plantar cara a Rússia, però que no és capaç de fer-ho. Diu la NSS: “L'administració Trump es troba en desacord amb els funcionaris europeus que tenen expectatives poc realistes per a la guerra en governs minoritaris inestables, molts dels quals trepitgen els principis bàsics de la democràcia per reprimir l'oposició. Una gran majoria europea vol la pau, però aquest desig no es tradueix en polítiques, en gran mesura a causa de la subversió dels processos democràtics per part d'aquests governs. Això és estratègicament important per als Estats Units precisament perquè els estats europeus no es poden reformar si estan atrapats en una crisi política”.

L’apartat europeu de la NSS de Trump acaba amb la valoració d’Europa com a plantació d’R+D on els EUA recullen; i com a mercat per a la tecnologia que ens retorna, potser amb patents obtingudes per talent europeu. Trump es desentén de la guerra d’Ucraïna i de la defensa d’Europa, fent una crida al rearmament. Però alhora, juga amb els aranzels proteccionistes per a obtenir que els europeus continuïn rearmant-se comprant armes americanes. Trump ha matat l’OTAN.

Resumint, la National Security Strategy de Trump i les seves accions diàries confirmen que hi ha un acord explícit o implícit per repartir-se el món. A Amèrica, torna la doctrina Monroe: Amèrica pels americans. A Àsia, malgrat la competència amb Xi Jinping, o potser gràcies a ella, la Xina s’agafa barra lliure per intervenir. I a l’Àfrica, les dictadures àrab-musulmanes (Turquia, Aràbia, Marroc, els EAU i altres monarquies del Golf) tindran el control politico-militar, i compartiran l’econòmic amb la Xina. A aquests nous imperis continentals, a aquest neoimperialisme, només tindrien capacitat de plantar-hi cara el Brasil, Sudàfrica o l'Índia. Ho voldran fer? En qualsevol cas, Europa és el principal obstacle a aquesta reordenació neoimperialista autoritària. Alguns somien amb una Europa agenollada als peus de Rússia. 

I per sobre dels imperis i en connivència amb ells, com si estiguéssim fa cinc-cents anys, en la relació del Papat com a àrbitre global dels imperis dels reis absoluts, avui, són els tecnooligarques globals que des de les xarxes escriuen les noves encícliques del món que esperen: sense democràcia, sense mercat, sense Europa. Sense Estats que emprenyin.

Davant d’aquest escenari, que hauria de ser evident si no es continués llegint el món amb les ulleres de la Guerra Freda, les forces d'esquerres i de dretes democràtiques es deixen emportar per les polaritzacions casolanes; i no aborden consensuadament els grans reptes externs i interns, i això només fa que atiar el caos intraeuropeu. El caos que busca la nova SANTA ALIANÇA reaccionària internacional.