Gabriel Boric va accedir a la presidència de Xile l'any 2021. Hi aterrava com una de les grans esperances de l'esquerra llatinoamericana. Gaudia de bona relació amb Pablo Iglesias -en aquell moment ja no era vicepresident del govern espanyol; havia abandonat la política després d'intentar frenar Isabel Díaz Ayuso a Madrid amb un èxit descriptible- i coneixia la situació a Catalunya. Durant el referèndum de l'1-O, va publicar un tuit en el qual reclamava "més democràcia i menys repressió". Endreçat, amb posat institucional malgrat l'absència de corbata, tenia tots els elements necessaris per marcar una etapa al país sud-americà. Queda clar, quatre anys després, que no se n'ha sortit.
Perquè a Boric el succeirà José Antonio Kast, ultradretà, admirador de la dictadura de Pinochet -va votar a favor de la continuïtat del règim- i beneficiat per la gasolina que propulsa l'onada conservadora que travessa tots els continents. Kast cavalca el pèndol que ha fet girar bona part dels governs mundials cap a la dreta, emparat per Donald Trump i que replica a tot arreu els mateixos discursos: contra la immigració, a favor del tradicionalisme i amb un aroma d'impugnació als avenços socials. Una contrareforma després d'una etapa en què, amb Barack Obama a la Casa Blanca i el moviment dels indignats, va impugnar el sistema un cop constatada la profunditat de la crisi financera del 2008.
El 2016, amb la primera victòria de Trump, la revolució ultraconservadora va quedar-se a mitges. El caràcter del personatge, la seva manca de fiabilitat i la sensació de descontrol, sumades a una pandèmia que va redoblar el valor dels sistemes públics de salut, van propiciar que no repetís. Un cop tornat a la Casa Blanca, ha afinat els discursos, ha triat exactament quines batalles vol guanyar -i ho està fent-, i ha dinamitat des de dins l'ordre internacional imperant des del 1945. Com que la recepta funciona, a cada país civilitzat hi ha algú que el vol representar. Meloni a Itàlia, Le Pen a França, Milei a l'Argentina o Kast a Xile. Declinar el "no passaran" és un exercici de fantasia.
L'extrema dreta guanya, en bona mesura, perquè situa com a prioritat la millora aparent de les condicions de vida de la ciutadania. Perquè sap tocar la tecla emocional en un context d'empobriment i perquè identifica -falsos- enemics com els immigrants. Guanya perquè està penetrant entre la classe treballadora, tipa de les receptes de sempre i de veure com determinada esquerra, quan arriba al poder, desplega un manual tan sofisticat que resulta difícil d'entendre. Boric, per exemple, va fracassar amb una reforma constitucional possiblement avançada al seu temps. Quan es corre molt per anar endavant, el risc de caure i acabar retrocedint tendeix a materialitzar-se a les urnes.
De lliçons per aprendre dels últims anys n'hi ha a cabassos. Que Pedro Sánchez, més assetjat que mai, tingui com a mesures estrella la revalorització de les pensions i un abonament nou perquè els joves paguin menys al transport públic, vol dir que el desconcert és absolut. L'esquerra cau per múltiples factors, però sobretot perquè no sap traduir les grans xifres econòmiques en millores de les condicions materials de vida. Perquè no sap oferir a les noves generacions una vida que sigui millor que la dels seus pares. I, quan això passa, les dècades anteriors es romantitzen. Per això els hereus de Franco toquen poder a Espanya, i per això els admiradors de Pinochet tornen a manar a Xile.