En el cas espanyol els incendis que arrasen boscos i pobles tenen quatre arrels clares: el canvi climàtic, el negacionisme ideològic, la incapacitat dels dirigents i un model institucional aberrant. El canvi climàtic ja no és un problema del futur. És un fet del present. Temperatures rècord, onades de calor mortals, sequeres i inundacions ho confirmen. Les flames dels boscos no són accidents naturals, són l’expressió d’un planeta alterat. El secretari general de l’ONU, António Guterres, ho ha resumit amb una frase contundent: “La humanitat ha obert les portes de l’infern”.

El negacionisme no és només una opinió excèntrica. És una ideologia política que ha donat ales a sectors reaccionaris i els ha portat fins al poder. Funciona perquè connecta amb una part de la població que se sent desatesa, enganyada o cansada de discursos polítics sense respostes clares. El drama és que els demòcrates progressistes no han trobat encara una fórmula alternativa capaç de generar esperança. Sense un relat de futur, la política queda en mans de l’aventurisme populista.

La incapacitat de molts dirigents de les autonomies espanyoles és igualment un fet. No tots, però molts són mers delegats dels partits. Massa presidents i consellers autonòmics es prenen els càrrecs com una regalia. No volen competències, no treballen per prevenir res i s’exculpen de manera indecent. Es limiten a cobrar un sou i a delegar responsabilitats. Vaig comentar-ho arran de les inundacions valencianes: el sistema autonòmic no serveix per governar amb garanties. Les competències són confuses i sovint duplicades. A l’hora de la veritat, la responsabilitat és del veí. Les autonomies són part d’un engranatge partidista a partir del qual els partits estatals distribueixen poder, però no assumeixen responsabilitats. El seu origen és clar: evitar que Catalunya tingués un autogovern diferenciat. 

L’estat espanyol és ara un laberint de competències i contra-competències. Madrid és el districte federal de l’estat central. La majoria d’autonomies no es creuen l’autogovern. Els bascos, a la seva, governant amb discreció i eficàcia. Mentrestant Catalunya viu amb una voluntat d’autogovern cada dia més combatuda i debilitada. El resultat: desastres naturals que agreugen els efectes negatius sobre uns territoris en general abandonats i buidats per un Madrid que segueix creixent i centralitzant. Els focs i les inundacions desesperen la gent, es converteixen en armes partidistes i alimenten el populisme. Tot són excuses, ningú no respon i la frustració política es multiplica. El president valencià segueix al càrrec com si res, i la lògica del partidisme corca la política i la democràcia.

El sistema autonòmic espanyol és una xarxa de favors i fidelitats tribals. Es governa amb col·legues complaents, amics amb interessos creuats i fidelitats tribals. No es governa pensant en la ciutadania, sinó en el mateix cercle. En aquest context, com prevenir? Quants anys ha governat Galícia el Sr. Feijóo? Com es poden afrontar les emergències globals, que exigeixen col·laboració lleial i eficaç entre estats, governs i societats, en un estat com l’espanyol, pensat per mantenir privilegis i controlar els catalans?

Al Senat espanyol, se senten paraules buides, sense cap sentit d’Estat, ni tan sols d’humanitat. Hannah Arendt advertia: “Quan tothom menteix, el problema no és creure les mentides, sinó que ningú ja no creu res”. És exactament el que passa a Espanya: un soroll de discursos sense cap credibilitat. Fer una Espanya suportable, fins i tot per als que hi creuen, exigeix refer la seva estructura institucional, fer-la democràtica i pensada per satisfer a la ciutadania. Però ningú sembla disposat a afrontar-ho. A l’esquerra espanyola li va més bé protestar que projectar solucions. Respecte al fons de la qüestió prefereix mirar cap a una altra banda. El resultat és una societat condemnada a consumir-se en flames i inundacions, i una ciutadania políticament cremada i confosa. 

I mentrestant, tots contra Catalunya. Contra l’autogovern català, contra un finançament just, contra les inversions imprescindibles, contra els drets lingüístics, socials i culturals dels catalans. El laberint institucional espanyol ofega la política i la democràcia. Si no reaccionem liquidarà la catalanitat. Paradoxalment, l’únic gran acord estatal és que l’amnistia no s’apliqui i el finançament just no es materialitzi. Enmig d’aquest fangar, Catalunya recull engrunes. Millores puntuals que no compensen dècades de negligència estatal. El dèficit acumulat de finançament i inversió condemna a milers de ciutadanes a nivells de malestar perfectament evitables. Per això, Catalunya s'ha de despertar, i ha d’aprendre a recuperar el to de revolta cívica constructiva que en altres temps ha sabut desplegar. 

Mentrestant, el govern català va fent, comparat amb les altres autonomies està en la glòria. El president hi posa sentit comú, voluntat de tapar forats i promeses, que sap que no complirà perquè en gran manera depenen de Madrid. Però li és suficient. En té prou en un trencaclosques polític en què ningú no sap expressar quina és la imatge final que es busca per a Catalunya. Qui dies passa, anys empeny. Illa s’hi aferra mentre els partits independentistes són incapaços d’explicar que persegueixen, més enllà d’estirar petites recompenses per mantenir el govern estatal.  

En resum, en el laberint espanyol, el govern català va fent, mentre l’oposició independentista és incapaç d’oferir la imatge final (del país) per la qual valgui la pena mobilitzar-se. El resultat és una Catalunya que es conforma a sobreviure en l’ambigüitat. No fa gaire em deia un polític flamenc, bon amic de Catalunya: heu deixat de liderar l’anhel de llibertat, democràcia, justícia i prosperitat de molts europeus; sembla que heu abandonat els vostres drets i necessitats, per tornar a apuntalar la vella Espanya que no se’n surt. És com ens veu, i no li falta raó. Hem deixat de reclamar l’estat representatiu, responsable i eficaç que necessitem i tenim dret a exigir. Hem deixat d’explicar a on anem i quin estat volem. Catalunya està perdent la seva identitat, i sense associar-la a una idea clara de país i d’estat, no la recuperarà. La ciutadania viu en un trencaclosques en què diverses mans posen peces, però ningú explica quina és la figura completa. 

Així és com es vol canviar la sort del país? On és l’estratègia nacional? Quin ideal uneix als que encara creiem que Catalunya podria ser un país admirable si s’autogovernés de veritat? El futur no pot reduir-se a cridar la independència cada 11 de setembre. La independència vol dir fixar la imatge i definir una estratègia per arribar-hi. El món actual és especialment complex, i Catalunya sembla estar acceptant un paper secundari, refugiada en el buit polític. Falta una teoria de país. Falta un relat sobre com volem estar en aquest món. Falta el conjunt de valors compartits que posin la catalanitat al dia.

Cal revitalitzar la política, però sobretot la societat civil i els espais de reflexió. Cal obrir camins nous. L’11 de setembre hauria de sentir-se algun crit a favor de recuperar el lideratge de les idees que l’independentisme ha perdut. Catalunya està buida d’idees polítiques. Molta gent té la certesa que no anem bé. Sap que ni el ritme ni la direcció són els adequats. Zygmunt Bauman ho deia clar: “Vivim en temps líquids, on tot el que és sòlid s’esvaeix abans de poder-se consolidar”. Això és el que està passant amb les nostres institucions i amb els nostres projectes i anhels col·lectius. Mentrestant, el malestar creix en el budell de molts catalans. Sense responsabilitat i sense idea de país, el futur només serà més terra cremada o inundada. I l’alternativa no s’ha començat a escriure.

El fons de la qüestió és clar: el canvi climàtic és un problema greu, però no el podrem afrontar sense un sistema de governança sòlid i amb competències plenes. Governar significa posseir un executiu eficaç, però també un Parlament que legisli quan toca i un sistema judicial que faci justícia, no que la congeli. I això no passarà mentre seguim subordinats a unes institucions estatals guiades pel centralisme, el populisme i l’autoritarisme. Res no canviarà mentre els catalans continuem acceptant ser ciutadans conformats, subordinats, assimilats i acomodats en un estat desgavellat i maldestre. Un estat que espera que tot es cremi per començar a actuar. Un estat que està en mans d’una colla d’irresponsables infinitament més preocupats pels seus interessos que no pas pels de la ciutadania. Un estat que veu Catalunya com una solejada colònia fiscal. De polítics irresponsables el món n’és ple. Ho sabem. Però davant dels més propers convindria començar a sumar confabulats. O bé, amb l’estat a les mans continuaran fent mal.