De vegades, saber les coses no en suavitza l’impacte. Sabíem que si anaven a Madrid no en tornarien, però rebem la notícia dels nous presos polítics amb la sorpresa de qui es tem el pitjor però no havia renunciat del tot a l’esperança que no anés tan malament. Volíem estar preparats per al que semblava inevitable, però com preparar-se perquè un estat europeu fiqui a la presó els representants que ha elegit el poble legítimament?

Sabem que fa molt que hi ha presos polítics a l’estat espanyol. La llei mordassa, de fet, anava encaminada a facilitar la persecució de persones per les seves idees. Fer acudits sobre el terrorisme masclista surt gratis, però vigila el que dius sobre Carrero Blanco. De la mateixa manera, sortir al carrer amb banderes de l’ocellot i esvàstiques a apallissar periodistes cap problema, però cridar la gent a manifestar-se pacíficament, error.

No, l’Espanya en què he crescut no ha sigut mai un paradís dels drets civils, de la llibertat de premsa, del respecte a la pluralitat d’opinions. Però, sense sentir-me la persona més naïf de l’univers, no se m’hauria acudit que els meus representants polítics, que he triat amb els meus conciutadans, poguessin anar a la presó per complir un programa electoral.

Davant la impassibilitat d’Europa, cal acció. Que no ens paralitzi aquest estupor que ens recorre el cos, que més aviat sigui una empenta a moure’ns, a cridar, a alliberar-nos. Estem desconcertats, és cert. Ens arriben missatges contradictoris. La República és més imaginària que real i tenim ganes de rebel·lar-nos contra els que sentim que ens han fallat. Volem que donin la cara, que expliquin on són les estructures d’estat, que diguin com és que no han aprofitat la força de la gent que estava (que està) disposada a defensar el Parlament, les institucions, amb el cos, si cal.

Però ara mateix és el moment de fer pinya. No sé si n’hi ha prou de sortir al carrer, però com a mínim sortim al carrer. Segurament l’eina més potent que tenim és la vaga general, i segurament és el moment d’emprar-la. No, no acceptem que ens tanquin els representants. Quan fa dos anys vam anar a votar es donava per entès que aquella gent seria la nostra veu mentre els la volguéssim deixar, i que l’única manera de treure’ls del Parlament seria mitjançant el vot, quan ja no hi confiéssim.

Mentre els «investigats» per la corrupció campen pel món com si res, poden presidir el govern espanyol, poden anar al Senat i al Congrés, poden continuar saquejant a gust, els que compleixen el mandat que els han donat les urnes no poden ser a la presó. És una qüestió de dignitat.

És dijous al vespre, aquest inici de novembre fa caure la nit més d’hora i més fosca que mai. Guardo el document, envio l’article a la redacció. Tanco i me’n vaig cap al Parlament, a manifestar-me amb els veïns, amb els companys del CDR, amb la Xarxa Feminista, amb els amics. No, n’hi ha prou de sortir al carrer, bé que ho sé. Però avui quedar-se a casa és col·laborar amb el nostre silenci amb els que ens volen fer callar. No seré jo qui apagui la veu voluntàriament. Us volem #acasailliures, i fins que no us hi tinguem, no descansarem.