L’endemà de la irrupció a sang i foc de la policia i l’exèrcit francesos al supermercat kosher i a la impremta de l’Illa de França, el sancta santorum de la capçalera fonamentalista espanyola es despatxava amb un titular inspirat en la seva primitiva llei deontològica, que no és cap altra que la llei del talió. Cap sorpresa, perquè, malauradament, ja ens hi té acostumats: “França venja els seus morts”, deia a la portada. Amb la venjança com a nucli, l’oració de la primera plana es va revelar homilia l’endemà. Rajoy, sense plasmes per diferir el discurs, va donar forma política al missatge del diari i va traçar el seu full de ruta radical de llei mordassa per contrarestar la barbàrie de quatre posseïts pel fanatisme l’islamista.

Sorprenentment, el president del govern espanyol sortia davant dels mitjans i inflava el pit: més controls de fronteres, més mesures policials i, sobretot, menys llibertat d’expressió, que va citar al revés. Cap sorpresa, perquè, malauradament, ja ens hi té acostumats. I ens ve de lluny: en el passat més immediat, de les Açores. Des d’aquell dia, Aznar, rodejat de dos colossos, però com qui s’està a cal sogre, va posar els seus peus acomplexats sobre la taula i, per desgràcia, un temps després, molts innocents van morir en hora punta entre la ferralla dels trens a Madrid.

Abans de l’aparició de Rajoy davant dels mitjans internacionals, la més gran manifestació feta mai a París entonava la Marsellesa, el símbol sonor de la república. Segur que Rajoy, de bracet amb un altre monàrquic com David Cameron, no hi devia provar ni de cantar, perquè no sap idiomes i, sobretot, perquè els seus podrien no haver-lo entès i l’haurien tractat de traïdor a la portada del “seu” diari.

L’Europa escindida no acordarà mai mercat únic i llibertats democràtiques armant-se fins a les dents per contrarestar les guerrilles urbanes d’uns soldats fanàtics postcolonials que atempten en nom d’una altra vida millor que la que tenen. I malament rai si la solució és tapar boques, l’estat de setge policial, posar portes a l’Espai Schengen i no renovar el pacte social de tota la ciutadania europea al marge de les creences de cadascú.

El repte a dins d’Europa és enorme i molt susceptible a les contradiccions d’uns aparells d’Estat que posseeixen el dret a la violència –si cal, pel que estem veient, desbocada-, perquè per llei en tenen el patrimoni. De moment, els trets van per aquí, però, en vista dels antecedents, és d’esperar que s’imposi el sentit comú i que l’Europa espantada no segueixi ni un sol pas de la recepta de Rajoy i que només se’l prenguin com a cap d’esquila.

Ens obre l’esperança que així sigui l’humor d’urgència i ple de  perplexitat, per la reacció dels que més manen en nom de la llibertat, de la víctima dels atacs de París, Charlie Hebdo, que exigeix més república com a solució i es fa traduir a tot Europa amb un tiratge d’un milió d’exemplars. Per contra, ens ensorra en la indignació la intransigència del dogma de l’ABC, que crida en veu baixa a la guerra santa convidant a la liquidació. Ho fa sense traduccions: només en llengua espanyola, segurament perquè, gràcies a Déu!, no té escribans prou capaços per fer el diari en llatí.