Un president del govern espanyol escandalitzat per l’Operació Catalunya, una ministra obertament crítica amb un jutge que practica un lawfare de manual contra l’independentisme, un Congrés tramitant una llei d’amnistia. Elements que indiquen que l'Estat ha canviat i ha entès que no pot continuar negant la realitat de la seva plurinacionalitat. Un Estat que comença a fer-se a la idea de la necessitat d’una reforma profunda per encarar el segon quart del segle XXI com una democràcia homologada i consolidada.
No pas. Que el PSOE hagi posat en marxa una operació mediàtica per validar les seves concessions als partits catalans no ens ha de fer caure en el parany. Espanya no ha canviat gens, només ha aprofundit la seva divisió secular entre socialdemòcrates i conservadors, ambdós nacionalistes espanyols fins al moll de l’os. Les trinxeres entre les dues Espanyes són avui profundes i allunyades, i l’objectiu de la guerra és el de sempre: el poder. Manar a l'Estat, apoderar-se'n del control i consolidar-s’hi.
El PSOE ha fet cessions impensables fins no fa gaire per mantenir-se a la Moncloa, però algunes d’elles són de molt mal digerir per a l’electorat socialista espanyol. Després d’aplaudir amb entusiasme l’aplicació inconstitucional del 155 a Catalunya, de validar la repressió judicial, política i mediàtica contra l’independentisme o de prometre en campanya que retornaria emmanillat el “pròfug” Puigdemont, ara Sánchez pacta amb els partits catalans i tramita una amnistia que va en contra de tot el que va sostenir durant mitja dècada.
La millor manera d’amortit l’impacte és demostrar que el PP es va excedir en la repressió dels fets d’octubre i en la persecució de l’independentisme, la qual cosa fa necessària l'amnistia. No tindrà gaire repercussions electorals, però servirà per validar els pactes contra natura amb ERC i Junts. Però no ens enganyéssim pas. És un fet conjuntural per la manca d’alternatives polítiques per articular majories.
En realitat, l’electorat del PSOE pensa el mateix que el del PP. L’Estat va reaccionar per impedir la independència, i si es va excedir una mica, la raó d'estat ho justifica. Ja ho va dir la ministra Margarita Robles: què esperàvem, que l’Estat no es defensés? Per això, fan riure els escarafalls del PSOE davant la constatació de la guerra bruta de l’Estat contra Catalunya. Sobretot perquè ells continuen perseguint la dissidència política, amb Pegasus i amb lawfare.
No hi haurà cap conseqüència, ni política ni judicial ni social ni electoral. Espanya s’agrada tal com és: una, no gaire gran i no gaire lliure. Els jutges, els mitjans i els polítics espanyols se saben guardians d’unes essències que són les mateixes que va dur a un líder de dretes com José Calvo Sotelo a declarar que preferia una Espanya roja que una Espanya trencada, i un líder d’esquerres com Juan Negrín a exclamar que “si volen esquarterar Espanya, prefereixo a Franco. Amb Franco ja ens entendríem nosaltres o els nostres fills”.
No pas. Que el PSOE hagi posat en marxa una operació mediàtica per validar les seves concessions als partits catalans no ens ha de fer caure en el parany. Espanya no ha canviat gens, només ha aprofundit la seva divisió secular entre socialdemòcrates i conservadors, ambdós nacionalistes espanyols fins al moll de l’os. Les trinxeres entre les dues Espanyes són avui profundes i allunyades, i l’objectiu de la guerra és el de sempre: el poder. Manar a l'Estat, apoderar-se'n del control i consolidar-s’hi.
El PSOE ha fet cessions impensables fins no fa gaire per mantenir-se a la Moncloa, però algunes d’elles són de molt mal digerir per a l’electorat socialista espanyol. Després d’aplaudir amb entusiasme l’aplicació inconstitucional del 155 a Catalunya, de validar la repressió judicial, política i mediàtica contra l’independentisme o de prometre en campanya que retornaria emmanillat el “pròfug” Puigdemont, ara Sánchez pacta amb els partits catalans i tramita una amnistia que va en contra de tot el que va sostenir durant mitja dècada.
La millor manera d’amortit l’impacte és demostrar que el PP es va excedir en la repressió dels fets d’octubre i en la persecució de l’independentisme, la qual cosa fa necessària l'amnistia. No tindrà gaire repercussions electorals, però servirà per validar els pactes contra natura amb ERC i Junts. Però no ens enganyéssim pas. És un fet conjuntural per la manca d’alternatives polítiques per articular majories.
En realitat, l’electorat del PSOE pensa el mateix que el del PP. L’Estat va reaccionar per impedir la independència, i si es va excedir una mica, la raó d'estat ho justifica. Ja ho va dir la ministra Margarita Robles: què esperàvem, que l’Estat no es defensés? Per això, fan riure els escarafalls del PSOE davant la constatació de la guerra bruta de l’Estat contra Catalunya. Sobretot perquè ells continuen perseguint la dissidència política, amb Pegasus i amb lawfare.
No hi haurà cap conseqüència, ni política ni judicial ni social ni electoral. Espanya s’agrada tal com és: una, no gaire gran i no gaire lliure. Els jutges, els mitjans i els polítics espanyols se saben guardians d’unes essències que són les mateixes que va dur a un líder de dretes com José Calvo Sotelo a declarar que preferia una Espanya roja que una Espanya trencada, i un líder d’esquerres com Juan Negrín a exclamar que “si volen esquarterar Espanya, prefereixo a Franco. Amb Franco ja ens entendríem nosaltres o els nostres fills”.