Dilluns passat, davant la presó on hi tenen tancada com a hostatge Dolors Bassa, ens vam reunir un bon grapat de gent per protestar contra la injustícia, per exigir la llibertat de les preses polítiques i el retorn de les exiliades, i per honorar la memòria de totes les preses polítiques que han lluitat per la llibertat al nostre país, no només les d’ara.

Es van llegir algunes cartes de les preses i les exiliades, i totes tenien una cosa en comú: exhortació a continuar la lluita i, alhora, a viure la vida. Abraceu la gent que estimeu, viviu la llibertat. Ja ho diuen, que no t’adones del que tens fins que no ho perds. Sentir-ho dir de la veu de les seves amigues, sabent la Dolors a tocar i alhora inabastable, va ser un xoc elèctric.

Per als que mesurem la vida en cursos escolars, ara s’acaba un any dur. Va començar amb la tensió de l’octubre, amb l’alegria d’haver guanyat alguna cosa important. I està culminant amb la decepció d’un dia a dia massa normal, massa dòcil. Amb els partits del govern que no se sap ben bé què fan ni per què, quan ja hem deixat de creure en "jugades mestres". Amb un "qui dia passa, any empeny" que inquieta els que volem viure la vida, i no sobreviure-la i prou.

Hem de recordar per què són a la presó els que hi són, per què han hagut de marxar els que han marxat. I són on són per la llibertat, per la de tothom. Perquè van creure fermament en el mandat del poble i el van voler obeir. I és per això que hem de moure’ns. Per la seva llibertat, i per la nostra, que són una, perquè ningú no pot ser lliure si no és lliure tothom. Mentre l’estat espanyol sigui l’amo del nostre destí, continuarem tenint presos polítics i exiliats.

El "qui dia passa, any empeny" que sembla haver-se apoderat d’un sector important dels nostres dirigents ha de rebel·lar-nos, ha de moure’ns a actuar. Aprofitem l’estiu per agafar empenta, per descansar d’un any mogut que ens ha descol·locat. I tornem al setembre amb ganes de reivindicar l’octubre, i tornar a sortir al carrer i desobeir qui calgui, si les ordres que dona són per tornar-nos mesells.

"Al·lotes, colliu arreu", diu una cançó popular mallorquina que revisita el tòpic llatí. Que la vida és ara, i no se sap on va, ni quant ha de durar, ni a quina cel·la ens portarà demà. Així que aquest estiu penso dedicar-me a dormir, a fer tot el que m’agrada, a estimar. A recuperar-me d’un curs devastador per renéixer el nou any i lluitar amb totes les forces perquè totes les al·lotes puguin collir arreu la flor groga de la llibertat.