El passat 25 de març ens arribava la notícia des d’Alemanya que Angela Merkel no només havia rectificat les mesures restrictives contra la covid per Setmana Santa sinó que a més a més s'havia disculpat i havia admès la responsabilitat d’una decisió política que finalment havia considerat “un error”. A la bombolla de tuiter, que és d’on malauradament trec la majoria d'idees per fer articles, no van trigar a aparèixer tuits d'agradament facilet per qui té el ditet dèbil posant en relació el fet que Angela Merkel fes un acte públic de contrició amb la seva condició de persona de gènere femení.

Instantàniament em va ressonar dins el cap la desafortunada afirmació de la diputada d'ERC Jenn Díaz: "A les dones de dretes no els hi cal feminitzar la política". El cert és que dins, dins d'aquest marc, Angela Merkel és una dona de dretes, i duent a terme un acte tan humà i tan poc comú en política com el de demanar perdó i admetre un error,  alguns van voler considerar que estava feminitzant la política. Però el concepte feminitzar fa aigües per tot arreu perquè serveix per, volent-los reivindicar amb la intenció de normalitzar-los, adjudicar determinats comportaments com l'empatia, la plorera, la tendresa i la sensibilitat a la dona, encotillant-nos encara més, i convertint la dona política d'esquerres en algú que ha d’aspirar a ser una mena de Mare de Déu misericordiosa, i a la dona política de dretes o a qui no encaixi en aquest patró, en tot el contrari (que no sé gaire què és).

El marc feminitzador no serveix per analitzar dones com Angela Merkel perquè Angela Merkel no es deixa intimidar per l’ombra del marc feminitzador, no el fa servir de principi rector per a guiar-se en les seves decisions com a cancellera, i, sobretot, no el posa sobre la taula ni el fa servir d'excusa quan alguna vegada s’emociona o se li trenca la veu en moments poc oportuns. És possible que ni conegui que això aquí és un debat. Merkel no demana perdó i admet els seus errors perquè sigui una dona o perquè vulgui feminitzar res, demana perdó perquè es deu als alemanys, perquè n'és la cancellera i perquè sap que autofiscalitzar-se públicament quan t'has equivocat no només desarma la crítica rebuda fins llavors, sinó que transmet confiança i transparència als teus i reforça la percepció que les decisions no són preses a la babalà, que hi ha una reflexió al darrere i que l’objectiu segueix sent el que es consideri oportunament com a benestar ciutadà.

A Catalunya, un país on la classe política únicament demana perdó quan es disculpa per existir i crea sacs de retòrica per excusar totes i cadascuna de les situacions, tot això de la contrició política ens sembla una fantasia. Quan l'Alba Vergés, sobrepassada per la situació i escenificant la impotència, va emocionar-se tancant perimetralment una part d’una comarca, estàvem feminitzant la política. Quan es morien els avis a les residències de deu en deu, estàvem posant les cures i la vida al centre. Quan el partit que ha falcat el govern espanyol negociava la investidura, estàvem preparant un embat democràtic. Merkel no demana perdó perquè sigui una dona, Merkel demana perdó perquè decideix tractar els alemanys com adults en lloc de guarnir els seus errors fins que semblin gestes com fan aquí homes i dones, més feministes o menys feministes.