El 2026 és el cinquantenari de l’eclosió democràtica de 1976. L’any que, a Catalunya, va començar amb la gent dient prou (1 i 8 de febrer). No els pocs insurgents que ja veníem fent-ho fins aleshores, sinó la gent, moltíssima gent, que va fer seu el carrer, va aplaudir des dels balcons, va fer sonar els clàxons dels cotxes, va fer seva la ciutat desafiant la repressió d’una policia desbordada i enfollida, que no parava d’atonyinar a tort i a dret i d’envestir amb els seus jeeps. Tota la ciutat bullia, aquell febrer, en una resposta emocionant a la convocatòria de la clandestina Assemblea de Catalunya. 

Tinc a les mans, algunes de les excel·lents fotos que va fer-hi Manel Armengol. Multituds reagrupant-se pels carrers de l’Eixample, després de les corredisses, al crit de “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia!”, entonat amb accents de Gràcia i de Verdum, del Poble Nou i de l'Hospitalet... L’assalt al “llapis” de Diagonal-passeig de Gràcia, l’obelisc fruit de la mutilació del monument a Pi i Margall i convertit en símbol de la victòria franquista el 1939. I, especialment, la seqüència d’imatges de l’atac policial a la manifestació que baixava pel passeig de Sant Joan (una de les columnes que havien de confluir al centre de la ciutat); era una gentada encapçalada per Ferran Garcia Fària, Lluís M. Xirinacs, Joan Reventós, Miguel Núñez, Quico Pi de la Serra… Avancen compactes, amb els braços entrellaçats. Esclaten projectils de gasos sobre els manifestants. Aguanten. La capçalera s’atura i s’asseu a terra: resistència pacífica. Una munió de policies, a la carrera, els cau al damunt. Reparteixen garrotades furioses amb les culates dels fusells i amb les porres. La gent corre a protegir-se. La policia s’acarnissa amb la capçalera. La foto final mostra les culates caient sobre un darrer manyoc de cossos: dues dones no identificades, García Fària cames enlaire, darrere seu s’hi distingeix l’americana de Reventós.

És també l’any de les Jornades Catalanes de la Dona (27-30 de maig), al Paranimf de la Universitat de Barcelona, amb l’eclosió de la "segona onada" feminista entre nosaltres. La que representaven alguns noms que l’havien covada com Simone de Beauvoir, Betty Friedan i, aquí, M. Aurèlia Capmany. 

És l’any també del “Míting de la Llibertat”, el primer gran míting democràtic a Catalunya (22 de juny), en un Palau Blaugrana a vessar, convocat pels socialistes, on s’afirma la unitat democràtica, s’exigeix la democràcia “sense exclusions” i es llegeix i s’ovaciona, per primer cop un missatge del president Tarradellas des de l’exili.  

És un any que acaba amb el Referèndum de la Reforma Política convocat per Suárez (15 de desembre), on s’estavellen les ànsies "rupturistes" de les esquerres. Havíem fet una gran campanya cridant a l’abstenció en nom de la “ruptura democràtica”, amb una enorme empastifada de cartells. I vet aquí que el referèndum va obtenir una participació massiva, que va donar lloc a un “sí” aclaparador. La ciutadania que ens donaria la victòria sis mesos després (el 15 de juny del 1977), ara ens acabava de dir, imperativament, que calia aprofitar aquella ocasió.

Cal fer memòria d’aquell moment complex i decisiu, fugint de tòpics i de relats interessats. Dels que són més recents i adamites com també dels que arrosseguem de fa dècades. Entre aquests darrers, les diverses inèrcies partidàries, amb les corresponents alegries i frustracions, amb les seves col·lisions i sobretot les seves col·lusions (des de posicions de vegades antitètiques), que han anat desfigurant alguns fets, confonent papers i contaminant fins i tot alguns treballs acadèmic. Em preocupen, per exemple, els tòpics falsos sobre dues grans fites nacionals en què les esquerres van tenir un paper decisiu: el retorn de la Generalitat exiliada i la gestació progressiva de la unitat civil del poble de Catalunya.

És important que les commemoracions no consisteixin a remenar el brou de les confusions i malentesos acumulats. Tampoc a encendre vistosos i efímers castells de focs. Caldria que les commemoracions consistissin sobretot en un esforç real de clarificació, fent per esbargir nebuloses casuals o induïdes i per posar tots els punts sobre les is.