Diuen que no hi ha res que uneixi més que un enemic comú. Una part substancial de la judicatura espanyola enarbora, des de fa uns anys ja, la patriòtica bandera de l'assetjament i enderroc del gran element desestabilitzador de la santa unitat d'Espanya, l'independentisme. Però des de fa cosa de mig any, des que Pedro Sánchez ha inclòs a l'equació de la seva majoria els diputats de Junts per Catalunya, el PSOE s'ha erigit, també, en l'objectiu a batre, per part de la dreta i del seu braç armat judicialment. Sánchez i Puigdemont, doncs, comparteixen rival.
Aquesta setmana el Suprem irrompia en les converses confirmant el que ni la fiscalia, ni la justícia Suïssa consideren comprensible: que les protestes del Tsunami encaixen amb la plantilla del que és terrorisme. Lluny de ser un torpede a la línia de flotació de la negociació política i fer-la saltar pels aires, aquesta nova ofensiva ha compactat les files.
Quan el 2015 PP i PSOE van presentar com a gran pacte d'estat la reforma del delicte de terrorisme, nombrosos catedràtics van posar-se les mans al cap advertint de la banalització que comportava. S'ampliaven els supòsits per considerar el terrorisme un delicte. I s'hi incorporaven conceptes tan subjectius com provocar la sensació de terror a la ciutadania o la voluntat de subvertir l'ordre. Més de vuit anys després, aquella revisió ha servit de pista d'aterratge per a la cúpula de jutges que volen enfilar els líders del procés per terrorisme, peti qui peti.
L'imaginatiu magistrat (home de la màxima confiança d'un vell conegut de l'independentisme, de Manuel Marchena) que ha redactat l'escrit que imputa Puigdemont i Wagensberg manté que amb el terrorisme passa com amb l'energia, que ni es crea, ni es destrueix, es transforma. Això sí, que ningú tingui cap dubte que si en una de les concentracions del PP contra l'amnistia algú que passava per allà acaba morint d'un infart, a Feijóo no el buscaran pas per exigir-li responsabilitats. Igual com cap a cap jutge li ha passat pel cap de perseguir els patriòtics agricultors que fa unes setmanes van moure a empentes un cotxe de la Guàrdia Civil. M'imagino la cara dels Jordis aquell dia.
Però tornant a la llei d'amnistia. Si hi ha un senyal indicatiu de l'estat d'una negociació és la discreció i el silenci. A finals de gener, l'aliança entre socialistes i Junts s'esquerdava amb el no d'aquests últims al text de la llei d'amnistia. Des d'aleshores fins ara, els dirigents de tots dos bàndols s'han cuidat de no prodigar-se gaire en públic. Un mutisme especialment accentuat aquests últims dies, sobretot del costat juntaire. Els qui coneixen bé el funcionament d'aquesta organització saben que això és tota una pista de la voluntat que la cosa rutlli. Aquests dies, estirar la llengua les fonts de Junts està sent difícil. Però si una cosa admeten en privat és la disposició d'arribar a un acord.
Dijous venç el termini, i aquesta vegada no hi ha voluntat d'anar a un chicken run. Els interessos de socialistes i juntaires convergeixen. Hi ha pressa per accelerar l'aplicació de l'amnistia, malgrat els dubtes més que raonables de si tots els magistrats de qui depèn aplicar-la obeiran la norma. L'expresident Puigdemont ha aplanat el camí proclamant un canvi d'etapa en el qual la lluita repressiva no ha de ser la prioritat. Al govern Sánchez li urgeix també desencallar l'oblit penal. És això o que la legislatura embarranqui només mig any després d'haver començat a caminar pràcticament de miracle. I de passada, tornar a situar el focus sobre la llei l'amnistia, el desvia, ni que sigui per una qüestió de jerarquia informativa, de la major crisi del PSOE que afronta Pedro Sánchez des que és president, la que es deriva del cas Koldo.
És gairebé poètic que cinc anys després de la mobilització del Tsunami, el govern de l'Estat estigui responent al lema d'aquella revolta: Sit and talk.
Aquesta setmana el Suprem irrompia en les converses confirmant el que ni la fiscalia, ni la justícia Suïssa consideren comprensible: que les protestes del Tsunami encaixen amb la plantilla del que és terrorisme. Lluny de ser un torpede a la línia de flotació de la negociació política i fer-la saltar pels aires, aquesta nova ofensiva ha compactat les files.
Quan el 2015 PP i PSOE van presentar com a gran pacte d'estat la reforma del delicte de terrorisme, nombrosos catedràtics van posar-se les mans al cap advertint de la banalització que comportava. S'ampliaven els supòsits per considerar el terrorisme un delicte. I s'hi incorporaven conceptes tan subjectius com provocar la sensació de terror a la ciutadania o la voluntat de subvertir l'ordre. Més de vuit anys després, aquella revisió ha servit de pista d'aterratge per a la cúpula de jutges que volen enfilar els líders del procés per terrorisme, peti qui peti.
L'imaginatiu magistrat (home de la màxima confiança d'un vell conegut de l'independentisme, de Manuel Marchena) que ha redactat l'escrit que imputa Puigdemont i Wagensberg manté que amb el terrorisme passa com amb l'energia, que ni es crea, ni es destrueix, es transforma. Això sí, que ningú tingui cap dubte que si en una de les concentracions del PP contra l'amnistia algú que passava per allà acaba morint d'un infart, a Feijóo no el buscaran pas per exigir-li responsabilitats. Igual com cap a cap jutge li ha passat pel cap de perseguir els patriòtics agricultors que fa unes setmanes van moure a empentes un cotxe de la Guàrdia Civil. M'imagino la cara dels Jordis aquell dia.
Però tornant a la llei d'amnistia. Si hi ha un senyal indicatiu de l'estat d'una negociació és la discreció i el silenci. A finals de gener, l'aliança entre socialistes i Junts s'esquerdava amb el no d'aquests últims al text de la llei d'amnistia. Des d'aleshores fins ara, els dirigents de tots dos bàndols s'han cuidat de no prodigar-se gaire en públic. Un mutisme especialment accentuat aquests últims dies, sobretot del costat juntaire. Els qui coneixen bé el funcionament d'aquesta organització saben que això és tota una pista de la voluntat que la cosa rutlli. Aquests dies, estirar la llengua les fonts de Junts està sent difícil. Però si una cosa admeten en privat és la disposició d'arribar a un acord.
Dijous venç el termini, i aquesta vegada no hi ha voluntat d'anar a un chicken run. Els interessos de socialistes i juntaires convergeixen. Hi ha pressa per accelerar l'aplicació de l'amnistia, malgrat els dubtes més que raonables de si tots els magistrats de qui depèn aplicar-la obeiran la norma. L'expresident Puigdemont ha aplanat el camí proclamant un canvi d'etapa en el qual la lluita repressiva no ha de ser la prioritat. Al govern Sánchez li urgeix també desencallar l'oblit penal. És això o que la legislatura embarranqui només mig any després d'haver començat a caminar pràcticament de miracle. I de passada, tornar a situar el focus sobre la llei l'amnistia, el desvia, ni que sigui per una qüestió de jerarquia informativa, de la major crisi del PSOE que afronta Pedro Sánchez des que és president, la que es deriva del cas Koldo.
És gairebé poètic que cinc anys després de la mobilització del Tsunami, el govern de l'Estat estigui responent al lema d'aquella revolta: Sit and talk.