Les redaccions i capelletes de periodistes són aquests dies un pou de travesses i prediccions, tots amb la bola de cristall, teoritzant sobre què passarà d'aquí a finals d'estiu a la política catalana i, de retruc, a l'espanyola. Malacostumats com estem, mirem de contemplar tota mena de gir de guió, perquè no ens agafi in fraganti, com va passar amb la no investidura deXavier Trias i l'emulsió, aparentment impossible, dels comuns i el PP per fer alcalde Jaume Collboni.
Les opcions damunt la taula són tres. O repetició electoral, o Govern per a algun dels dos aspirants que es proposen a president: Salvador Illa o Carles Puigdemont(aquesta última matemàticament factible, però políticament impossible). El PSC i Junts es disputen la presidència i les mirades estan dipositades en Esquerra Republicana. I resulta que el partit que té el poder de decantar la balança es troba recollint els bocins de la implosió interna, debatent-se entre si reparar la trencadissa amb superglue o llençar els trossets a la paperera i comprar un gerro nou.
El camí de sortida del laberint de la investidura es revira i s'entrecreua amb aquesta crisi interna d'Esquerra, però també amb l'enèsima campanya electoral, ara de les europees. Unes eleccions que a traç gruixut es presenten com la gran amenaça de la consolidació de l'extrema dreta a les institucions de govern del vell continent, però que a petita escala, en clau catalana, venen a ser també una mena de segona volta. Fixeu-vos que els cartells que encara pengen als carrers són els del 12-M.
Aquests dies qui més qui menys s'aventura a escopir aquella frase que tanta ràbia desperta en un mateix quan et trobes en un mal moment. "Tu el que has de fer és això, o allò altre". A partir d'aquí, em proposo escriure sobre el panorama d'Esquerra intentant no caure en aquest tòpic.
El 2010, els republicans van pagar un preu altíssim després d'haver estat dues legislatures sent la crossa dels tripartits de Maragall i Montilla. La temptació d'entrar a ser un partit de govern per primera vegada des de la recuperació de la democràcia i l'oportunitat de bastir un executiu d'esquerres a Catalunya, acabant amb dècades d'hegemonia convergent, van pesar més que l'aposta per la independència, una quimera inabastable ara fa 20 anys (no ha estat fins que la vella convergència va convertir-se a l'independentisme que a Catalunya hi ha hagut una majoria prou clara, ini així ha estat suficient). Salvant les distàncies, Esquerra es troba ara davant la mateixa cruïlla. Toca decidir. Què pesa més, la E o la C. Que no se'm malinterpreti. És clar que es pot ser independentista i d'esquerres. És més, es pot ser molt independentista i molt d'esquerres. I escollir quina inicial pesa més no implica renunciar a l'altra, només es tracta d'ordenar les prioritats més immediates. Saber quin és el substantiu, quin l'adjectiu i quin (si és que ho és) el complement circumstancial.
Des del meu humil punt de vista, s'equivocaria Esquerra si reduís la reorganització interna a una simple qüestió de noms, de lideratges. La sortida del laberint passa per saber, també, quin és el target. Perquè amb això de voler ser un catch all party passa com amb els llençols, si estires massa per dalt, et queden els peus destapats, i viceversa.