Admeto que la frase està excessivament grapejada, però no per potinejada ha deixat de ser funcional. "A la vida hi ha amics íntims, amics, coneguts, adversaris, enemics, enemics mortals i companys de partit", va dir una vegada un dels polítics més influents de la història d'Itàlia, l'ex primer ministre Giulio Andreotti, que resulta que també era periodista. Va pilotar el país des del final de la Segona Guerra Mundial, fins a l'arribada dels anys 90. Per si us desperta curiositat, Sorrentino va retratar ara fa uns anys aquest personatge de pell endurida que va deixar per a la posteritat una cita que cada cert temps, la política domèstica s'encarrega de validar i demostrar que no ha prescrit.
La mel d'haver tornat a la torre de control després de dècades fent de crossa o d'oposició se li ha florit ben d'hora, a Esquerra Republicana.Amb prou feines han passat tres anys des del retorn dels republicans a la presidència de la Generalitat, de la mà de Pere Aragonès, el governant més jove de la història de Catalunya i que ha acabat cremat enmig del foc creuat dins les seves pròpies files. Aquests dies estem contemplant com la ferida supura sense control per l'epidermis, però la realitat és que fa mesos que la infecció s'ha anat fent gran en el teixit subcutani.
L’indigne cas dels cartells contra Ernest Maragall ha estat la gota que ha fet vessar el got, però el cert és que la cosa ve de molt més enrere del que podria semblar. El perquè no ha rebentat abans? Com em confessa un dels implicats en la batalla, "no podíem permetre'ns el luxe de fer-ho esclatar tot just quan per fi havíem recuperat les regnes del Govern". Constatada la derrota, campi qui pugui.
Per encertar en la diagnosi, el més just és situar la ferida primigènia en l'empresonament d'Oriol Junqueras i l'exili de Marta Rovira. Després d'aquella crua tardor de 2017, tots dos continuarien com a líders del partit, però aquell tàndem que durant anys havia aconseguit el que semblava impossible en una organització històricament caïnita com ERC -mantenir els punyals enfundats i que la màquina funcionés sense dissonàncies- començaria a veure's condemnat per la repressió.
Aquests dies s'està escrivint i opinant molt sobre la crisi a Esquerra. I per sintetitzar-ho, es divideix la cosa en dos flancs, els junqueristes i els roviristes. Els primers es defineixen per la fidelitat al líder i la creença que és ell qui ha de tornar a guiar la nau, recuperant el poder absolut del partit. Un poder del qual, segons els junqueristes, segons Junqueras, se l'ha anat apartant al llarg dels últims temps. La desconfiança és el motor que ha mogut aquest sector des de fa massa. Les mirades de reüll, la sensació que els seus propis volien matar el pare. Ja fa molt que a Esquerra l'enemic mortal ha deixat de ser Junts.
Aquests són els arguments del junquerisme però, i els altres què? Doncs a la resta no els agrada que se'ls defineixi com a corrent intern, però la realitat és que tenen un denominador comú, que és la certesa i la convicció absoluta que Junqueras ha de deixar pas. El famós manifest que demana renovació de lideratges. El que és important subratllar és que això no és nou d'ara. Que ja fa temps que membres destacats de la direcció del partit verbalitzen la necessitat de treballar per aquesta actualització. Aquí hi ha Sergi Sabrià, que aquesta setmana ha acabat sacrificant-se, acorralat per la trama dels cartells de l'Alzheimer, que tots al partit repudien i que entre els dos bàndols miren d'endossar-se les culpes.
Durant molts anys i amb més o menys encert i savoir faire, Sabrià ha mogut els fils des de la rereguarda, fent la feina bruta perquè altres no s'haguessin d'empastifar les mans. És una tasca més discreta, menys exposada a les crítiques de l'opinió pública, però també menys agraïda que la d'anar a fer-se banys de multituds. Quedarà millor o pitjor de dir, però tot partit que aspiri a ser al Govern necessita la figura d'un bomber, d'un Sabrià. Ho va ser David Madí a Convergència, ho va ser Zaragoza al PSC, ho va ser Jorge Moragas al PP de Rajoy. Una altra cosa és si aquest bomber acaba sent apagafocs o piròman. Aquí és quan la cosa es torça.
A Junts corren les crispetes, aquests dies. L'enemic íntim d'ERC (com van retratar el Joan Serra i l'Oriol March al seu llibre) gaudeix aquests dies veient com el seu gran rival s'esberla. Al PSC el sentiment és un altre, el d'inquietud. Perquè tot aquest terratrèmol s'encavalca amb la negociació per a la investidura d'Illa. Veient la situació tot ens porta a pensar que el més convenient per a ERC seria evitar més sacsejades, investir Illa i que, com a mínim, s'apaivaguin les sotragades a escala de país per poder focalitzar els esforços a gestionar el sisme intern.
El problema, com reconeixen fonts d'un costat i l'altre a les files republicanes, és que l'última paraula la tindrà la militància. Unes bases cabrejades i avergonyides. Una autèntica bomba de rellotger(c)ia. Els toca assumir que el tren de ser executiu l’han deixat escapar, el sidral dels cartells n’és el millor exemple. D’ERC -de tots els seus corrents- dependrà guanyar-se el dret de tornar a ser reconeguts com a tal. Abans, hauran d’haver après a rentar draps i llençols bruts, sigui a casa, o a ulls de tothom. Allò de les mans netes.