Aryana Sayeed simbolitza un nou Afganistan que mira de fer-se escoltar per sobre dels discursos sectaris d’una tradició religiosa que es resisteix a perdre el domini d’aquella societat. Compositora, cantant de hip-hop, actriu i jurat d’uns dels concursos musicals més populars de la televisió afganesa, fa temps que és en el punt de mira dels líders religiosos i dels polítics més conservadors del seu país.
El 13 de maig va participar en un concert a París on va aparèixer amb un vestit llarg de color carn. Les imatges d’Aryana en aquell concert van ser l’excusa perfecta per començar una nova campanya contra la seva persona. Representants del govern, clergues, periodistes i opinadors van retreure a l’artista la seva actitud "contrària a la cultura afganesa i contrària a la religió musulmana (sic!)".
La resposta d’Aryana Sayeed ha estat sorprenent: cremar el vestit. Va convocar les persones que la segueixen a la seva pàgina de Facebook –més d’un milió i mig- per mostrar com encenia la roba fins que no en va quedar res: "Si penseu que aquest vestit és el principal problema de l’Afganistan, el cremo. Si durant tres setmanes aquesta peça de roba ha estat la qüestió que més a preocupat els nostres polítics i dirigents, la cremo. Problema resolt".
L’acció de Sayeed no és un gest de submissió, al contrari. És un gest desafiant i valent en contra de la classe dirigent afganesa: !No busqueu excuses, treballeu i governeu per millorar les condicions de vida de la societat que us ha triat i deixeu-vos de cortines de fum per emmascarar la vostra inacció, les vostres ineptituds i les vostres pors".
Amb només trenta anys i un gest determinat, Aryanna Sayeed ha deixat sense arguments i sense sentit una campanya que s’havia situat el centre de la vida social i política d’un país de prop de trenta-dos milions d'habitants. Una polèmica estúpida i absurda que només convenia als que fan d’aquestes nimietats una forma de vida i un debat circular. Sense fi i sense sentit.
A casa nostra tenim un munt d’aryannas que no viuen dels debats estèrils ni d’engreixar polèmiques superficials que amaguen els fons de cada qüestió. I he tingut la sort de passar els darrers mesos treballant i aprenent d'algunes d'elles. Es diuen Itziar, Carme Laura, Carme i Maite.
Si m'enteneu i no s'enfada ningú, diria que el referèndum ha estat una excusa magnífica per aprendre com aquestes dones han fet de la saviesa i de la simplicitat dues cares d'una mateixa moneda. Saben trobar respostes simples a problemes complexes i han demostrat que el lluïment pel titular i la fotografia no va amb elles.
Són persones respectades per la seva trajectòria vital i ho són, en part, perquè no s'han estat de cremar un vestit quan convenia. I ho han fet de cara i mirant de fit a fit. Són, i les envejo molt, dones lliures. Per això poden imaginar una societat lliure.
D'elles, com d'Aryanna Sayeed, ens toca aprendre com travessar les cortines de fum i cremar les pors de l’immobilisme; ens toca assimilar que no hi ha revolució més sàvia, bonica i necessària que aquella que té per objectiu posar les persones al centre de les nostres preocupacions i ocupacions. No per dir-los què els convé sinó per escoltar què opinen i què pensen que els convé. I obeir-les.
I sí, clar, això emprenya els guardians del temple constitucional, els revolucionaris amb permís de l’autoritat i els que enyoren el model submís del peix al cove. Afortunadament, per soroll que facin i per molt que s’ho pensin, no són majoria.
Els dies que vindran, els profetes vaticinant cataclismes terribles seran legió. No cal fer-los gaire cas. Han vist el fum dels vestits que cremen i estan espantats.
El 13 de maig va participar en un concert a París on va aparèixer amb un vestit llarg de color carn. Les imatges d’Aryana en aquell concert van ser l’excusa perfecta per començar una nova campanya contra la seva persona. Representants del govern, clergues, periodistes i opinadors van retreure a l’artista la seva actitud "contrària a la cultura afganesa i contrària a la religió musulmana (sic!)".
La resposta d’Aryana Sayeed ha estat sorprenent: cremar el vestit. Va convocar les persones que la segueixen a la seva pàgina de Facebook –més d’un milió i mig- per mostrar com encenia la roba fins que no en va quedar res: "Si penseu que aquest vestit és el principal problema de l’Afganistan, el cremo. Si durant tres setmanes aquesta peça de roba ha estat la qüestió que més a preocupat els nostres polítics i dirigents, la cremo. Problema resolt".
L’acció de Sayeed no és un gest de submissió, al contrari. És un gest desafiant i valent en contra de la classe dirigent afganesa: !No busqueu excuses, treballeu i governeu per millorar les condicions de vida de la societat que us ha triat i deixeu-vos de cortines de fum per emmascarar la vostra inacció, les vostres ineptituds i les vostres pors".
Amb només trenta anys i un gest determinat, Aryanna Sayeed ha deixat sense arguments i sense sentit una campanya que s’havia situat el centre de la vida social i política d’un país de prop de trenta-dos milions d'habitants. Una polèmica estúpida i absurda que només convenia als que fan d’aquestes nimietats una forma de vida i un debat circular. Sense fi i sense sentit.
A casa nostra tenim un munt d’aryannas que no viuen dels debats estèrils ni d’engreixar polèmiques superficials que amaguen els fons de cada qüestió. I he tingut la sort de passar els darrers mesos treballant i aprenent d'algunes d'elles. Es diuen Itziar, Carme Laura, Carme i Maite.
Si m'enteneu i no s'enfada ningú, diria que el referèndum ha estat una excusa magnífica per aprendre com aquestes dones han fet de la saviesa i de la simplicitat dues cares d'una mateixa moneda. Saben trobar respostes simples a problemes complexes i han demostrat que el lluïment pel titular i la fotografia no va amb elles.
Són persones respectades per la seva trajectòria vital i ho són, en part, perquè no s'han estat de cremar un vestit quan convenia. I ho han fet de cara i mirant de fit a fit. Són, i les envejo molt, dones lliures. Per això poden imaginar una societat lliure.
D'elles, com d'Aryanna Sayeed, ens toca aprendre com travessar les cortines de fum i cremar les pors de l’immobilisme; ens toca assimilar que no hi ha revolució més sàvia, bonica i necessària que aquella que té per objectiu posar les persones al centre de les nostres preocupacions i ocupacions. No per dir-los què els convé sinó per escoltar què opinen i què pensen que els convé. I obeir-les.
I sí, clar, això emprenya els guardians del temple constitucional, els revolucionaris amb permís de l’autoritat i els que enyoren el model submís del peix al cove. Afortunadament, per soroll que facin i per molt que s’ho pensin, no són majoria.
Els dies que vindran, els profetes vaticinant cataclismes terribles seran legió. No cal fer-los gaire cas. Han vist el fum dels vestits que cremen i estan espantats.