... i també hi havia l’Antonio, taxista nascut a Sevilla que no deia ni mitja paraula en català, però que presumia amb orgull de tenir un fill llicenciat en filologia catalana; i l’Antoni, metge pediatra i un dels artífexs de la cosa nostra; i el Paco, obrer i sindicalista, que es va posar a cantar Els Segadors, tot sol, als calabossos, davant la sorpresa de tothom; i el Raimon, geòleg i altíssim, sempre amb premsa estrangera sota l’aixella; i la Laieta, planxadora de professió i revolucionària de devoció; i el Josep, alt i escardalenc, de veu feble i tremolosa, a qui mai no van detenir, però que sempre era darrere de tot; i el Pere Ignasi, a qui l’obesitat no va impedir de fugir corrents de casa i tancar-hi a dintre la bòfia que hi havia anat a detenir-lo; i el músic  Carles, que no era sant però se’n deia, i per a qui cada dia demanàvem un piano a la Model; i el Xavier, l’editor endreçat i cultíssim;
 
i el Jordi, catedràtic expulsat de la universitat, torturat en aquell referent d’ignomínia i no de democràcia que és Via Laietana, mort abans de veure la deixadesa irresponsable de tants catalans amb la seva llengua; i els dos germans pagesos del Baix Penedès que comentaven la pel·lícula Emmanuel, als calabossos, el dia que Johan Cruyff s’estrenava al Barça; i la Magda, l’advocada feminista i combativa, el perfum de la qual sempre recordaré, a l’hora de les visites, contrastant amb l’ambient pútrid de la presó; i l’Agustí, tan cristià com bo, que, segons ell, havia estat falangí però ara era antifranquista i d’esquerres; i la Laura, enginyera industrial, coratjosa i decidida; i el Pere, director de cinema i de parlar reposat, pulcre, home de consens i educadíssim; i la Teresa, que feia de semàfor tocant la guitarra a la plaça; i el Joan Josep, perit mercantil i independentista, llavors que n’hi havia tan pocs;
 
i el Josep, l’advocat veterà, alt i ben plantat, la cara amable del seu partit, a qui tant li devem el millor del present que tenim, que ara té una placa a la plaça de La Secuita, allà on els vells recorden i els xiquets juguen i imaginen el futur; i la Maria i el Ramon, llibreters, amb rebotiga on es trobava allò que el règim volia introbable; i l’Asunción, que ara, ja jubilada, ha tornat a Extremadura on va néixer i, quan sent parlar malament  de Catalunya, no en deixa passar ni una; i l’Isidro, que feia pintades al vàter de l’empresa, i el Marc, la Isabel i el Xavier, activistes de bar de facultat; i la Roser i la Rosario, especialitzades a tallar el trànsit reclamant semàfors per al barri; i el Josep, el pescador que feia versos i posava lletra a l’himne;
 
i el Miquel, a la cel·la del qual vaig sentir pronunciar seguides, per primer cop, les paraules policia democràtica catalana, cosa que, filòleg com sóc, em semblava sintàcticament impossible i de vegades encara m’ho sembla; i la Teresa, que anava a fer classes de català a un barri on no el parlava ningú però tothom el volia aprendre; i el Lluís Maria, que era capellà però no ho semblava; i els mestres, estudiants i obrers necessaris i imprescindibles; i els periodistes, fotògrafs i impressors còmplices; i els petits empresaris i potser no tan petits; i unes dotzenes de capellans, uns quants monjos, quatre monges, un bisbe i mitja dotzena de protestants i tota una colla d’anticlericals de pèl llarg, sarró, trenca amb caputxa i barba florida, ateus i agnòstics que sovintejàvem més les esglésies i casals parroquials que els mateixos creients; i tots els que volíem una terra neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, des dels demòcrata-cristians fins a qualsevol de les expressions de les esquerres, sempre generoses a multiplicar-se en sigles, més que no pas a créixer en adeptes.
 
Érem nosaltres, tots, que defensàvem i volíem la unitat civil del poble de Catalunya abans que certs partits i polítics cometessin la irresponsabilitat d’esberlar-la. Allà vam aprendre a parlar en públic, però també a escoltar, descobrint la diversitat ideològica, el respecte a l’adversari, el debat polític, la contraposició d’idees, la solidaritat, la unitat de programa comú i d’acció, la transversalitat, la mobilització massiva al carrer i l’ocupació pacífica de ciutats com Ripoll o Valls. I organitzàvem actes desacomplexats com la I Trobada d’Instàncies Unitàries dels Països Catalans, així, amb aquest nom, a Cura (Mallorca). Ho fèiem perquè volíem que no hi hagués presos polítics ni exiliats, perquè defensàvem l’accés del poble al poder econòmic i polític i perquè el restabliment de la Generalitat i l’Estatut com a via per a arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació era per a nosaltres una mesura provisional, però per als espanyols era ja definitiva.
 
Érem aquesta gent tan diversa, aquella gran aliança de les forces del treball i de la cultura, bàsicament classes populars, però no només, que encara no ha pogut veure el ple acompliment dels quatre punts. Nosaltres, la gent, solidària, organitzada, resistent, imaginativa, creativa i valenta. Nosaltres, amb aquells rostres que sempre hi són i que mai no pleguen, els rostres anònims que fan possible un poble amb nom: el poble català.
 
Fa 50 anys érem tan joves que ens pensàvem que podíem canviar el món. Però ens hem anat fent grans i hem descobert, finalment, la veritat de la vida: podem canviar-lo si volem canviar-lo. I el canviarem. Si més no, el bocí de món on, quan dius Bon dia, encara hi ha algú que et respon Bon dia. Nosaltres, aquells que, ahir i avui, sempre hem triat les urnes i la llibertat. I un poble així, se la mereix tota. Fa 50 anys, però també ara.