Hi ha expresidents que són gerros xinesos, però n'hi ha que són mòmies que s'arrosseguen sense saber encara què coi han vingut a fer al món dels vius. Quan governava, José María Aznar ja era un ésser totalment anacrònic, que gastava aires de grandiloqüència, una supèrbia fora de control i una cintura d'insolvència contrastada, mentre enduria abdominals i perpetrava algunes de les imatges més lamentables de la democràcia espanyola.
 
Entre aquestes vergonyes històriques hi trobem la foto de les Açores. També aquella escena rodejat d'amics de "l'eix del bé", amb els peus sobre la taula. Entre puro i puro -i mentides-, aquella boutade va portar la pàtria més antiga de l'univers a una guerra amb conseqüències funestes. Després de vuit anys de despropòsits, l'etapa presidencial va acabar, però la verbigràcia d'Aznar no va voler retirar-se.

Des d'aleshores, ha tingut temps de ser l'assot de l'independentisme, de ser la musa del nacionalisme més ranci d'Europa, de ser l'iron man dels guardians de la bona moral. I encara avui té la santa indecència d'anar pontificant i de seguir fantasiejant amb un regne indestructible on ell és un monarca vitalici, amb la connivència de lobbis, cadenes de televisió i grups de poder, amb irrupcions com l'entrevista-massatge de Bertín Osborne emesa aquest dimarts a Telecinco.
 
En l'era de l'espectacle, ha estat el comandament a distància qui ha dictat sentència. El programa de Bertín va fer uns mínims històrics d'audiència, i ens ha demostrat que Aznar ja no interessa. Que no hi ha cap altra figura a l'estat espanyol que simbolitzi un allunyament més flagrant entre política i ciutadania. Que els nous temps necessiten discursos palpables, lluny de vanitats i autoritarismes. I que hi ha passats als quals més val no tornar, mai més.