En qüestió de poques setmanes s’han anat acumulant un seguit d’episodis públics de connexió directa amb el règim franquista, cap dels quals no ha ocasionat cap revolta ciutadana ni, menys encara, la reacció de la justícia. El darrer ha estat l’enterrament de José Utrera Molina, vicepresident del govern de Franco i signant de la condemna a mort de Puig Antich. Encara que, el 2014, la jutgessa argentina María de Servini en reclamà l’extradició per la seva implicació en el crims comesos pel franquisme, Espanya s’hi negà. Ara, amb motiu del seu funeral, hom ha pogut ser espectador d’un espectacle patètic i sorprenent: un grup reduït de falangistes, amb la camisa blava corresponent, han fet crides a Franco i han cantat el Cara al sol, com si res, mentre el gendre del difunt i antic ministre de Justícia de Rajoy, ho escoltava talment la cosa més normal del món, sense que en cap moment hi manifestés un sol gest d’incomoditat o bé fes callar l’orfeó franquista. A Alemanya, posem per cas, és impensable que un exministre de Merkel assisteixi a l’enterrament d’un familiar i aculli amb tota naturalitat crits de Heil, Hitler, sense abandonar el lloc o enfrontar-se obertament als nazis. Clar que, a Alemanya, no hi ha cap fundació destinada a exaltar Adolf Hitler, ni a Itàlia cap que pretengui fer el mateix amb Benito Mussolini, ni amb Oliveira Salazar a Portugal. A Espanya, però, sí que existeix una fundació que porta el nom del dictador, beneficiària de subvencions públiques i exempcions fiscals que poden arribar al 75%, mentre asseguren que la “España de Franco nunca morirá” i insulten i menyspreen les institucions catalanes, entre altres. No és estrany, doncs, que continuï existint la vergonya del Valle de los Caídos on la tomba del dictador continua amb els mateixos honors que els noms de tants militars i civils colpistes tenen, encara, en tants carrers d’Espanya, en plena democràcia. Fins i tot l’ideòleg i fundador de les JONS, Onésimo Redondo, completa amb el seu nom el topònim del seu municipi natal, Quintanilla de Onésimo, el mateix on Aznar estiuejava i jugava al dòmino amb els seus amics, any rere any.

L’exhumació de les despulles del general Sanjurjo per les autoritats abertzales navarreses, d’acord amb la seva llei de memòria històrica i en contra de la voluntat de la família, n’ha comportat el trasllat forçós a Melilla, on el fèretre del militar colpista contra la República va ser rebut oficialment, tant pel comandant militar del lloc, com pel senador que en presideix la ciutat autònoma, el mateix que, no fa gaire, titllava de “pirats” els milions de catalans que són independentistes. D’altra banda, com si no n’hi hagués prou amb la condecoració de la creu de plata de la guàrdia civil a la “Santísima Virgen de los Dolores” d’Archidona, pel ministre Fernández Díaz, el mateix que abans ja havia concedit la medalla d’or al mèrit policial a “Nuestra Señora María Santísima del Amor”, de Màlaga, la ministra Cospedal ha ordenat que la bandera onegi a mig pal a totes les casernes, dijous i divendres sant, mesura impròpia d’un estat oficialment aconfessional. És la mateixa ministra de Defensa que, de visita per esglésies malaguenyes, no ha tingut cap escrúpol a l’hora de visitar la tomba del capità d’aviació franquista García Morato, l’home de Franco a l’aire, des d’on participà en els bombardeigs d’Antequera.

El franquisme, d’una manera o altra, continua manifestant-se en l’actualitat. I el PP i l’extrema dreta europea, Le Pen i companyia, van ser els únics que no van condemnar aquest règim dictatorial i assassí al Parlament Europeu, fa pocs anys. El franquisme, malgrat una insuficient i tímida llei de memòria històrica, continua a través dels seus símbols en edificis públics i privats, a través de la ideologia nacionalista espanyola i antidemocràtica que amara la política espanyola, les publicacions d’acadèmies i institucions oficials i, també, a través de la presència pública normalitzada d’algun dels seus descendents. Carmen Polo, la vídua del dictador, ostenta el Ducat de Franco, títol nobiliari creat pel rei Juan Carlos el 26 de novembre de 1976, per tal d’honorar la memòria del general colpista i assassí. I la filla de la duquessa en qüestió, Carmen Martinez Bordiu, Carmencita com l’anomenava l’avi de veu aflautada, és un personatge mediàtic que apareix a la televisió i en revistes del cor, que participa en concursos televisius i que es passeja per Espanya com qui fos la reina del mambo, sense cap escrúpol ni vergonya de tenir l’avi que va tenir, mentre tanta gent li riu les gràcies, gràcies d’altra banda difícils de trobar. Pensava tot això aquest diumenge de sant Jordi quan, en un matí esplèndidament lluminós, em movia pel recinte on hi ha la fossa comuna dels afusellats pel franquisme, un espai dignificat i recuperat per a la nostra memòria, al cementiri de Tarragona. La memòria d’un poble en relació a un règim que va començar a matar des del primer dia de la seva existència i que no va parar de fer-ho fins al darrer. Tractar el franquisme amb normalitat, acceptar-lo sense escarafalls en les nostres vides, és banalitzar la dictadura i tornar a afusellar, un altre cop, totes les seves víctimes, torturar-les de nou, vexar-les, empresonar-les, forçar-les a l’exili. No podem concedir ni un mil·límetre de comprensió o tolerància cap a aquest règim no sols per la memòria de les seves víctimes, sinó també per la nostra pròpia dignitat, com a persones i com a poble.