El festival de cançó d’autor Barnasants encara una 31ª edició, a partir de dimarts que ve, amb canvis a la vista, associats al relleu a la direcció: el seu creador i llarg ideòleg, Pere Camps (Barcelona, 1955), deixa pas a Marçal Girbau (Sabadell, 1988), i s’insinuen novetats en l’articulació de la programació (més reduïda, no tan adscrita al principi de ‘casa gran dels cantautors’) i en els contorns artístics (més receptius a ultrapassar la noció clàssica del que és cançó d’autor). En alguns aspectes, la nova direcció suggereix una mirada renovada, però en altres entronca amb l’essència baptismal de la mostra: Barnasants vol deixar de ser reconegut com a festival, ara que el mot campa a discreció, i recupera la denominació de cicle, amb la qual va néixer el 1996.
En aquell temps, de postmodernitat i pretesa “fi de la història”, els cantautors havien anat quedant relegats del camp visual de la música popular o de consum, i per això Pere Camps va fer de les Cotxeres de Sants un epicentre de reconeixement de veus irredemptes: a la primera edició hi van ser figures com Javier Krahe, Pi de la Serra o Albert Pla. Trobadors que explicaven històries, que deien coses que molestaven o provocaven discussió. Del 1996 ençà, la figura del cantautor pot haver-se desdibuixat i confós: la crònica social o la invectiva política són també cosa dels rapers emprenyats, per exemple. Per això, és pertinent el distanciament que Girbau proposa envers els formats instrumentals, que a hores d’ara no són determinants a l’hora d’assenyalar una proposta com a cançó d’autor.
El director sortint posava l’accent en el germen revolucionari de la cançó i en la seva dimensió política. El nou amplia el focus i s’estima més parlar de veus que expressin conflictes, friccions, sacsejades, que poden respondre a uns principis ideològics precisos o no, i reflectir tot un ventall de fractures internes, íntimes, filosòfiques. L’un i l’altre no són tan lluny. Entenen la cançó com un artefacte cultural que ens parla de crisis, individuals o col·lectives, la qual cosa topa amb una escena catalana actual on s'observa un cert predomini de la xerinola i de la rima innòcua. Molta tonada que sembla concebuda per ballar a la guingueta de la platja, per posar el públic d’un festival a fer bots o per transmetre l’elevada idea que sí, que allà fora, la vida és complicada, però que tot anirà bé “si estem junts”.
La tendència deu tenir a veure amb la incertesa que transmet l’estat del món (que no és pas nova, però s’ha aguditzat), la crisi de les ideologies tipificades, l’anticlímax postprocés, la idea (molt discutible) que la generació jove actual és la primera dels annals de la història que viu pitjor que els seus pares i l'ocurrència (igualment rebatible) que ja no val la pena col·locar la feina al centre de les nostres vides (que li ho expliquin a Pere Camps). De tot plegat ha sortit una barreja de ‘carpe diem’ i ritualisme lúdic que fa de les cançons uns objectes complaents, sovint subjectes a una retòrica benintencionada, on les relacions han de ser sempre sanes i els sentiments, curatius, i no existeixen ni l’enveja, ni la gelosia, ni res que pugui ser considerat ‘tòxic’, i on l’amor romàntic és una cosa dolentíssima i perniciosa.
Doncs sí, el festival pot ser un agent provocador i un contrapès a l’empatx de joia una mica catatònica que observem en el pop català mainstream i a aquesta manera d’escriure cançons que semblen codis de conducta moralista. Perquè actualment els límits a la paraula lliure irrompen des de diversos flancs, no només des del feixisme. Molta sort i inspiració, doncs, Barnasants.