Laura Borràs declara aquest dilluns com a acusada davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en el tram final del judici per les irregularitats durant la seva etapa al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes. Fins ara, el judici no ha anat bé a la presidenta de Junts. La seva defensa no ha estat, malgrat els intents d'entrar al fons, capaç d'acreditar lawfare contra ella –per fer-ho cal alguna cosa més que comparar-la frívolament amb Lula– i tampoc s'ha pogut sostenir la idea de la suposada investigació prospectiva.

En canvi, sí que s'ha consolidat, a partir de les proves i de testimonis als quals no movia un interès concret, la idea que la presidenta del Parlament suspesa va donar instruccions sobre com fraccionar contractes i que va desoir els consells i arguments que li van transmetre funcionaris de la Institució. Ella intentarà defensar ara la seva innocència i invalidar els correus a Isaías Herrero, la principal prova incriminatòria contra ella.

Fa més de dos anys que vaig escriure que és possible que si Borràs no fos una líder destacada del moviment independentista no estigués en aquesta situació. És lícit pensar que ni la petició de penes hauria estat tan severa ni els tribunals, tant els ordinaris com el Suprem o el TSJC, perquè la seva condició d'aforada ha fet saltar la causa d'un a l'altre, haurien tingut tant d'interès a jutjar-la. Encaixaria amb el que hem vist aquests darrers anys en relació amb el procés i als seus líders, sotmesos a una maquinària de fang que amplificava o inventava les causes de corrupció.

Però que això pugui passar —o fins i tot que hagi passat— en forma d'un zel excessiu no és incompatible amb el fet que estiguem davant d'irregularitats, no implica que l'actuació de la líder de Junts no hagi estat prou exemplar si atenem a l'evolució del cas. Els Mossos, que van pilotar la investigació fins que una indiscreció de Borràs va fer que passés a la Guàrdia Civil, van detectar indicis d'irregularitats. Més tard les van acreditar la Sindicatura de Comptes als seus informes o funcionaris de la Generalitat en les seves declaracions davant del jutge.

Pressuposar que la Justícia no actua de forma independent i que no aplica la mateixa vara de mesurar no pot implicar tampoc que els independentistes no s'hi hagin de sotmetre. Proclamar que cap independentista pot estar segur de tenir un judici just a Espanya no pot equivaldre a concedir que cap independentista ha de ser jutjat o que no ha d'assumir-ne les conseqüències apartant-se dels càrrecs institucionals i de partit si és culpable. Com tampoc es pot presentar com a fet excepcional que els acusats pactin amb la Fiscalia per evitar penes de presó, com ha estat el cas i malgrat que això compliqui encara més les coses a Borràs, atrapada ara en una estratègia de defensa que l'obliga a negar qualsevol irregularitat, per petita que sigui.

És el mateix que van fer, incidint d'entrada en el mòbil polític mentre negaven la seva culpabilitat, Oriol Pujol pel cas de les ITV o Antoni Vives per Barcelona Regional. Finalment, i quan ja estaven fora de la política, tots dos van acabar admetent els delictes i pactant amb la Fiscalia una sortida personal més beneficiosa. Pujol encara està pendent del cas que afecta la seva família a l'Audiència Nacional i Vives del cas del 3% per sobrecostos al túnel de les Glòries durant el mandat de Trias.

L'independentisme –en això va anar de bracet amb el 15-M– va presentar fa una dècada credencials per convertir-se en projecte majoritari deixant enrere les inèrcies i els vicis del passat, mostrant-se com a vehicle superador del règim del 78. I això era també passar pàgina de pràctiques corruptes. Es va assumir fins al punt que els escàndols van dur l'antiga CDC a dissoldre's, ja que l'oferta de foc nou era incompatible amb el cas Pujol, el cas Palau o el 3%.

El cas de Borràs té un impacte polític obvi, que va més enllà del debat que s'obrirà sobre la presidència del Parlament. Aquesta pot acabar en mans d'alguna formació minoritària o convertida en moneda de canvi en el mercat de Calaf de pactes postelectorals de les municipals entre Junts, ERC i el PSC. L'assumpte afecta, sobretot i en un moment molt oportú, els equilibris interns a Junts en plena operació de reubicació del projecte per la via dels fets i no de les ponències. El retorn de Trias i les seves bones perspectives, sumades al context advers per les vies unilaterals, han alimentat una revifada convergent que la defenestració de Borràs i l'èxit a Barcelona accelerarien.

Un escenari que, en plena ebullició de l'anomenada "llista cívica" de l'ANC, inquieta encara més dirigents més propers a Puigdemont i els emocionalment més distants de la tradició convergent. Jordi Turull està disposat a fer el que calgui perquè el partit no es trenqui –encara que posar-se de perfil en els debats interns el desdibuixi més– i una part vagi a parar a un quart espai que els drenaria suports. Altres, com Jaume Giró, corrien, com van fer moltes altres cares de l'espai postconvergent, aquesta setmana a fer-se fotos amb Andoni Ortuzar, líder del PNB. Unes fotos que Giró i la resta d'exconsellers, llevat de Jordi Puigneró, no van voler fer-se amb Borràs a les portes del TSJC malgrat les crides del secretari general a no faltar-hi.

Borràs és la presidenta de Junts, però està cada cop més sola al partit (amb Francesc de Dalmases i Aurora Madaula no en té prou) i té complicat defensar la seva innocència. Té pocs suports a Junts i no n'ha aconseguit cap més enllà dels previsibles fora del partit malgrat la pressió a Òmnium o a ERC, blanc habitual de les seves crítiques i les del seu entorn.

Si és condemnada per corrupció, haurà de deixar la presidència del partit a no ser que la comissió de garanties, amb la que es va enfrontar per defensar el comportament de Dalmases al FAQS, concedeixi en una mena de judici paral·lel que és víctima de lawfare i que no cal que plegui. Els seus advocats, Gonzalo Boye i Isabel Elbal, necessiten un miracle per evitar una condemna que fa uns mesos ella donava per feta i que, en cas de concretar-se, alterarà els equilibris a Junts.