Nigel Farage afirmava el 24 de juny del 2016, el dia després del referèndum en què els britànics van decidir abandonar la UE: "Mai he estat o he volgut ser un polític de carrera. El meu objectiu era ser un dels polítics que va portar la Gran Bretanya fora de la Unió Europea".

El líder ultradretà, però, assegura que continuarà ajudant la seva formació i també el "moviment de la independència" a la UE. El populista i ultradretà va guanyar les darreres eleccions europees, realitzades després del referèndum, i els seus diputats no han renunciat a cap prerrogativa de l'Eurocambra durant aquests mesos.

L'extrema dreta sempre ha intentat trencar el sistema, ben instal·lada en les llotges còmodes que el sistema li oferia. M'agrada recordar que el moviment de sortida del Regne Unit el va iniciar l'extrema dreta en un moment de recessió econòmica (2008). Era la primera gran crisi amb una economia globalitzada, on els instruments fiscals dels estats ja no eren eficaços com ho havien estat en el passat perquè bona part dels bens que consumim ja no es produeixen en el territori on habitem.

Gordon Brown, polític laborista escocès, ministre d'Economia de l'era Blair i primer ministre després, molt ben considerat per la seva política fiscal i monetària, va impulsar de manera important l'economia del Regne Unit. Va reduir la inflació a mínims històrics i van crear-se nous llocs de treball que en bona part ocupaven persones vingudes d'altres indrets d'Europa i del món.

La crisi del 2008 es va estendre per gairebé tot el planeta. Brown va participar en l'Eurogrup (tot i que no havien adoptat l'euro com a moneda) intentant que s'adoptessin mesures d'incentiu a la inversió i va estar sempre en minoria. La UE va optar per l'anomenada "austeritat" i l'aprimament del patrimoni públic (que inclou els serveis).

Com a d'altres indrets de la UE, moltes persones van perdre la feina i, alguns, la casa. Farage tenia el clima propici per a sembrar la culpa a la immigració i a la Unió Europea. L'acceptació de les tesis de Farage entre la població treballadora va ser tant important que la resta de partits no van saber contrarestar aquest estat d'opinió i van sumar-se a la defensa del Brexit. Cameron va prometre un referèndum que volia perdre i el va guanyar. Els laboristes, condicionats pel retrocés electoral que la crisi econòmica els havia produït, i atesa l'adhesió a l'euroescepticisme dels treballadors de les zones més deprimides, no s'hi van oposar amb l'argumentari necessari.

Europa tenia la culpa de tot, no els seus governants d'aleshores. Europa, la vella Europa s'havia convertit en la culpable de tots els mals britànics. Moviments populistes com l'UKIP de Farage van apel·lar a les emocions i, sobretot, a les solucions egoistes en el moment en que calia tenir una mirada global i forts sentiments de solidaritat.

El Regne Unit mai havia estat còmode a la UE però, fins llavors, l'anàlisi racional els portava a la demostració que junts havien guanyat pes en el món. La seva aportació a la UE era elevada i l'entrada de nous estats amb grans dificultats d'arquitectura institucional i social era viscuda com una càrrega i no com l'exercici intel·ligent de fer una federació d'estats capaç de competir amb les superpotències.

En un món cada vegada més difícil d'entendre, amb una economia globalitzada i opaca, la culpa dels de fora sempre funciona.  "Els immigrants ens prenen la feina" fou el principal argument per a recuperar plenament el control de les seves fronteres. La gran conquesta de la llibertat de moviments que s'havia aconseguit a Maastrhich era vista com el principal problema per accedir al món laboral.

Tot i això, els joves que han votat ho han fet majoritàriament a favor de quedar-se a la gran Europa. Les Illes Britàniques son diverses i cadascú de nosaltres té una visió molt parcial de la seva complexitat. Hem conegut les ciutats cosmopolites, els grups d'amics inter-racials, però no ens hem posat en el sentir dels habitants de les antigues conques mineres.

Els partidaris d'Europa van infravalorar el pes de la població descontenta. Als governants els convenia l'enemic exterior; ningú no va fer polítiques de reactivació econòmica i de regeneració urbana a l'Anglaterra pobre. I, és així com la extrema dreta guanya i aconsegueix emportar-se cap a les seves posicions a d'altres partits.

Particularment. em costa entendre Europa sense la seva part anglosaxona. La UE no pot conformar-se amb una sortida pactada. Ha de començar a pensar com fer-se imprescindible, perquè ara el Regne Unit pot decantar balances comercials cap a d'altres oceans.