Dia del referèndum, dia d’il·lusions màximes, ara no entraré en la legitimitat jurídica del procés ni en la seva realització. Ni parlaré tampoc de la legitimitat moral i ètica que roman per sobre de qualsevol altra. El cap de setmana la gent de poble havia organitzat múltiples activitats a l’escola Joventut per tal de mantenir les seves portes obertes, la seva opció de vot. I la matinada del diumenge, a quarts de 5 del matí, es reunia més gent amb aquells que de forma lúdica i altruista havien fet ús de l’escola per fer-hi nit.  

La població callusenca d’edats compreses entre 1 i 99 anys es trobava asseguda a les cadires de l’escola, al pati exterior, esperant que el temps passés i el rellotge marquès les 8:00 del matí, per veure les estimades urnes, les taules constituïdes i el somni una miqueta més a prop. Aplaudiments, abraçades i felicitat quan apareixen les urnes. S’acorda agrair els que han lluitat molt abans que nosaltres, i sens dubte amb menys llibertat, que la gent gran del poble inici el procés de votació. 

Ens comencen a arribar les primeres piulades, els Whattsapp dels amics de Barcelona, que no poden votar. Agressions policials, escoles tancades i urnes robades. La pell de gallina, la incertesa i la gent gran al menjador de l’escola esperant que la connexió d’Internet permeti votar. Esperem i de nou més amics que ens avisen d’agressions a la gran ciutat. Convidem als que no han pogut votar que vinguin al poble (no funciona la xarxa, però funcionarà), i aquí estem tranquils.

De cop els rumors que la guàrdia civil s’apropa per la C-55, que en vénen molts. No ens ho acabem de creure. Bé, parlo per mi, jo no m’ho acabo de creure, jo que he animat a amics a votar, dels indecisos, amb la certesa que al segle XXI les càrregues policials per una ideologia política no existeixen, no m’ho acabo de creure. I esperem, seguint consells jurídics i amb molts nervis. Passa el temps i sembla que no arriben, potser una falsa alarma.

De cop, el passeig sagna cotxes verds i furgons antidisturbis, els vomita sense parar. Perdem el color de ciment, el verd dels arbres, el blau del cel i tot recorda una època de grisos i negres, tot recorda la por. Els que poden seuen a terra, els que no a una cadira. I esperem pacífics, segurs de la nostra convicció, que la raó guanyarà. Som un poble petit. Pacífic. No ens cansem de repetir-ho.

Baixa una onada de robots armats, protegits com si s’enfrontessin al més gran dels exercits (ancians, adolescents i adults pacífics). I venen, a pas ferm. No volen parlar, no volen negociar, no volen escoltar. Venen a descarregar la ràbia continguda, els dies tancats sota l’endogàmia de la seva seu a Manresa on han estat vigilats, custodiats o protegits pels Mossos d’Esquadra. Dels dies escoltant notícies falses i entenent que lluiten una causa noble. Permeti’m que els hi digui: no hi ha cap causa noble que es defensi a cop de porra. Ni a cop de bota. Ni prohibint l’atenció mèdica!

Arriben i enllacem braços, al meu costat una senyora gran, valenta i espantada (com tots). El nostre alcalde hi parla. I aquest és l’últim moment de raciocini de tot l’espectacle dantesc que vam presenciar. Un cop d’escut llança l’alcalde a terra, d’esquena, indefens. I ells avancen sense mirar si són adolescents, joves. Ningú va amenaçar-los, atacar-los, asseguts a terra, cridàvem: ”Som gent pacífica!”.

Avancen cap a les urnes, cap al seu destí i el seu enaltiment del patriotisme màxim. I aixequen a la gent, de qualsevol manera i la llancen, com si fossin sacs de sorra, l’agredeixen. I fan un escut humà per protegir els seus companys (de qui?). Ells continuen llançant i agredint, en una cadència que s’ha tatuat a la nostra pell, al nostre cor i a la nostra ànima. Llàgrimes de ràbia, d’incredulitat per la violència extrema. I estan entrant a l’escola, a un lloc de cultura i respecte. 

La gent gran continua dintre i nosaltres a fora. Sense els avis ni els pares, sense saber com els tractaran veient el que han fet a fora. Ve el SEM i no els deixen passar. Els de fora ja sabem que estan ferits, però estables. Em presento a un dels guàrdies civils, que em mira amb el mateix rebuig que es mira a un assassí (no m’havien mirat així mai!). I els hi ensenyo el carnet de metge, sóc metgessa i inofensiva. I els hi proposo entrar a veure què passa i atendre els que ho necessitin si és així. No puc endur-me les urnes, no les puc amagar, només vull cuidar a la gent. Em prohibeixen l’accés, prohibeixen l’atenció mèdica.

Ja surten. Tot són abraçades, llàgrimes i cants. I darrera un guàrdia civil amb les urnes dins d’una bossa de plàstic. Suposo que deu ser massa vergonyós deixar que es vegi el robatori. I marxen, envoltats de la gent del poble, acompanyant-los a la sortida. I la sang que han provocat marxa lentament cap a la C-55, en direcció a altres urnes i altres pobles petits, més indefensos encara que la resta de grans ciutats. Marxen a Fonollosa, a Sant Joan. 

Seiem abatuts, incrèduls encara del que ha succeït i el que hem viscut. Dolguts fins al fons de l’ànima, impotents. Es creuen mirades. El dolor i l’orgull d’un poble que pacíficament ha defensat el seu dret. Anem marxant, a reposar forces i a decidir a quina escola deixarem el nostre vot, i a on anirem a fer força per defensar la llibertat.

Senyors Guàrdies Civils i Policia Nacional que van venir a Callús perquè no votéssim, tots vam votar! Ens han tapat la boca... dos segons. I hem tornat a alçar-nos. Catalunya ha parlat, malgrat els cops, les amenaces i els ferits. L’atac a la democràcia i a la població civil que va tenir lloc el dia 1 d'octubre no té nom. No té justificació possible.