Malgrat que estem en període de vacances es respira, arreu, un ambient de calma tensa. Només cal sortir al carrer i parlar amb la gent per constatar que la situació que vivim no és normal. És excepcional econòmicament i, sobretot, ho és nacionalment. Tothom és conscient del què està passant però molt pocs s'atreveixen a pronosticar el futur pròxim. Han de passar coses, segur. Però, quines?
La realitat és que Catalunya no pot continuar com fins ara. Empobrida, sense capacitat de reacció perquè totes les energies que podria invertir en capgirar la situació econòmica, en innovar, en reinventar-se, les ha de dedicar a intentar arribar a final de mes i pagar les nòmines. I mentre a casa nostra hem de retallar aspectes bàsics que afecten el moll de l'os, cada dia, cada dia, en nom de la solidaritat imposada, milions i milions d'euros marxen cap a l'Estat i no tornen.
Mentre el Parlament de Catalunya aprova una proposta de pacte fiscal amb l'Estat que, si s'aconseguís, suposaria poder disposar dels nostres diners per decidir les nostres polítiques i per atendre els nostres compromisos com fan els països seriosos, els ciutadans estem convençuts que el cop de porta de l'Estat a aquesta proposta serà de campionat. A Madrid bufen aires recentralitzadors més forts que mai. La sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut ja deixava ben clares les intencions de l'Estat espanyol. Era la sentència de la metròpoli a la colònia. I com a metròpoli actuen. Però, ai las! A Catalunya encara som molts els qui ens resistim a acceptar la nostra qualitat de súbdits i lluitem per capgirar la situació.
Hem viscut enganyats. Mentre tot eren flors i violes anàvem tirant, fent lleis que ens portaven al Tribunal Constitucional, que ens les tombava i construint equipaments que no podíem pagar. Ara ha arribat l'hora de la veritat. Necessitem saber on som i cap a on anem. La gent del carrer ho demana a crits “Que ens diguin la veritat”, Sí, que ens diguin la veritat per molt dura que sigui, I, sobretot, que ens diguin que el sacrifici que se'ns demana té un sentit i un objectiu molt clar: convertir-nos en un país lliure.
Encara que sembli mentida tenim aliats a l'Estat espanyol que ens ajudaran a aconseguir el nostre objectiu de llibertat. Són tots aquells que ens insulten a través de tots els mitjans de comunicació que tenen a l'abast, és el ministre Montoro el qual amb una prepotència, un cinisme i una manca inaudita de finor política fa centenars de nous independentistes, cada vegada que obre la boca.
Estem en l'últim tram del camí. La pujada és forta, l'esforç que requereix és molt considerable. Però som molts per empènyer. Cada vegada som més. La situació queda definida perfectament amb aquests versos de l'Espriu tan vigents ara com quan els va escriure. “Davallats al pou, esguardem enlaire/ el meu poble i jo. Ens alcem tots dos, en encesa espera/el meu poble i jo”.