És prou coneguda la Vaga de la Canadenca, una empresa que, si bé es deia Barcelona Traction Light and Power Company Limited, va passar a la història pel seu origen, i alhora, per ser un holding que va arribar a controlar el 90% de la distribució de l'energia a Catalunya.

Aquesta vaga, que té els seus inicis en el descontentament al voltant de les condicions de treball i a l'entorn de l'expansió del sindicat CNT a Catalunya, va finalitzar amb dues fites històriques en els moviments obrers i socials. Per una banda, l'assemblea de Les Arenes a Barcelona, el 19 de març de 1919, que va aplegar més de 20.000 persones. Per l'altra, la fita de drets segurament més rellevant del segle XX, la instauració de la jornada laboral de vuit hores.

Entre els inicis de les mobilitzacions al novembre de 1918 i la publicació a La Gaceta el 4 d'abril de 1919 del reial decret que establia la jornada laboral de vuit hores a partir de l'1 d'octubre de 1919, passen pocs mesos, però que son molt intensos, tant en termes de mobilització com de repressió.

Si bé se signifiquen especialment al voltant de La Canadenca, sorgeix tot un entramat d'organització sindical, mobilitzacions i plataformes de reivindicació que originen una veritable sacsejada a les estructures de l'Estat i als poders econòmics de l'època. Sense aquesta irrupció de la mobilització i organització sindical de base, hagués estat impensable que Espanya passés a ser el primer estat d'Europa en instaurar normativament la jornada de vuit hores.

Aquesta rellevància d'aquests fets es posa de manifest en la resolució que es troba en tramitació al Parlament de Catalunya per promoure la celebració del centenari d'aquesta vaga i impulsar un declaració institucional en motiu de les conquestes en drets socials i llibertats guanyades amb ella, i també en el reconeixement generalitzat del seu significat i el punt d'inflexió que comporta en la capacitat de transformació social dels moviments sindicals.

És menys conegut, però, on s'ubiquen les beceroles de les mobilitzacions que es van produir aquells mesos. En aquest sentit, el propi Salvador Seguí explica a La Lucha, que les mobilitzacions s'inicien al salt de Camarasa, a La Noguera, a les obres de construcció de la presa i central elèctrica. I d'allà s'expandeixen, primer a Lleida i després d'uns mesos de repressió, a Barcelona.

El passat 1 de desembre vam celebrar a Camarasa el Ranxo dels Vaguistes, fruit de la iniciativa de l'Ajuntament per commemorar el centenari de la primera mobilització obrera a La Canadenca. La construcció de la presa a Camarasa va comportar una transformació social extraordinària, atès que s'hi van ocupar fins a 3.000 obrers vinguts d'arreu, en alguns moments. Si bé a les obres s'hi van utilitzar diversos avenços tecnològics, aquests no van millorar substancialment les condicions i salut laboral de les persones que hi treballaven, i aquí neix el descontentament.

La crida a treballar-hi va fer arribar moltes persones a la cerca de pa i sostre, però les pèssimes condicions laborals de l'època es van imposar a les "oportunitats" que s'hi oferien. Així, el 10 de novembre de 1918 es formalitza la constitució del Sindicat de Camarasa, afiliat al Sindicat Únic d'Obres Públiques de la CNT, amb presència de destacats representants d'aquest sindicat, com Jaume Aragó. A partir d'aquell moment, s'inicien diverses reivindicacions, pel jornal i les hores extres, i és just l'1 de desembre de 1918 quan, a resultes que la Guàrdia Civil fes escorcolls als obrers a l'entrada de l'empresa, que s'inicia la primera vaga a Camarasa.

Així ho explica el Diari de Lleida el 5 de desembre de 1918, que també posa de relleu l'inici d'actuacions judicials a instàncies de la Guàrdia Civil i el clima de crispació creixent que això havia generat. El comitè d'aquella vaga es va instal·lar a un corral del carrer Santa Maria, on també es cuinava en calderes el ranxo col·lectiu perquè els vaguistes tinguessin almenys un àpat calent al dia.

A partir d'aquell moment, se succeeixen diferents mobilitzacions en solidaritat entre els obrers, però també accions de repressió a diferents nivells i severitat, que accentuen el conflicte i el traslladen a Barcelona, desembocant en les mobilitzacions ja més conegudes.

Aquestes fites no es poden entendre sense tenir present la rellevància que guanya la CNT i el moviment sindical en aquells moments, i especialment, de l'estratègia de sindicat únic – el conflicte d'un col·lectiu afecta tot un sector-. I amb el que, un conflicte que s'inicia per les reivindicacions d'uns obrers a Camarasa, acaba confluint en una reivindicació general, i finalment, en un avenç històric en matèria de drets laborals per totes les persones treballadores, no només de Catalunya, sinó del conjunt de l'Estat.