Aquest estiu del 2025 està sent devastador. Ja s’han cremat 600.000 hectàrees a la península, amb desenes d’incendis actius i milers de persones desplaçades. Són xifres que haurien de fer saltar totes les alarmes: el nostre territori és fràgil i, si no actuem, la realitat del foc esdevindrà cada vegada més extrema.
Com a secretari nacional d’ERC de Medi Ambient i Energia, em veig obligat a convidar a la reflexió sobre una pregunta que massa sovint es formula en veu baixa: cap a on ens porta el model econòmic actual pel que fa als incendis? No és només una qüestió ambiental o sentimental: és política, és economia i, sobretot, és seguretat col·lectiva.
Marc Castellnou, una de les veus més autoritzades en incendis forestals, ho ha expressat clarament: “Sense ramats, la gestió del territori es desestructura i paguem molt més per apagar el foc del que costaria mantenir-lo”. Però aquí cal fer un matís important: més que ramats, el que ens falten són pastors i pastores. Persones disposades a viure al territori, a fer del sector primari una activitat digna, a mantenir viu un sistema d’oficis (veterinaris, escorxadors, carnisseries) que sustenta l’equilibri territorial. Sense gent als pobles, no hi ha prevenció possible.
A tot això s’hi suma l’evolució del model ramader. Mentre els ramats d’ovelles i cabres —avui uns 66.500 caps de cabres i prop de 600.000 ovelles— es redueixen any rere any, el sector porcí creix de manera industrial i massiva. Aquest model d’exportació intensiva ens fa dependre de cereals i ferratges importats, consumeix aigua virtual d’altres països i concentra aquí els costos ambientals: contaminació d’aqüífers, emissions i purins. Grans projectes de tractament de purins, com els de Juneda o la Sentiu de Sió, sovint responen més a interessos empresarials forans que no pas a un model territorial equilibrat.
Però el problema va més enllà de la ramaderia. El 90% dels pobles afectats han perdut població. Qui vol viure on no hi ha metge ni farmàcia a prop, ni un caixer automàtic, ni fibra òptica? Qui es queda a pobles on les carreteres són precàries, el transport públic inexistent i on ja no hi queda ni forn ni botiga? Mentre l’àrea metropolitana engoleix recursos, com pensem reequilibrar el país? Construirem 50.000 pisos nous a Barcelona i voltants, però quants esforços destinarem a rehabilitar cases als nuclis urbans dels nostres pobles? Cal ampliar aeroports per portar més turistes, o potser aquests recursos es podrien invertir a fer viable la vida rural? La Catalunya dels 10 milions pot ser sostenible si no hi ha pastors, flequers, botiguers ni serveis públics a tot el territori?
L’altre dia el meu amic Josep Forasté, exdiputat de Medi Ambient d’ERC de la Diputació de Tarragona ho recordava amb tristesa: “abans, quan pujaves de Vilaplana cap a la Mussara, trobaves terrasses amb avellaners i cultius cuidats; ara, només sortir del poble, ja està gairebé tot abandonat”. I té raó. A la facultat d’econòmiques t’ensenyen que només hi ha dues maneres de competir: per costos o per diferenciació. Per costos, Catalunya no pot competir. Ens queda la diferenciació: productes de proximitat i qualitat que els consumidors valorin. Però això, al món rural, és gairebé inviable si no pots treballar amb grans extensions contínues per reduir costos de transport. Amb marges tan ajustats, la mort del sector és qüestió de temps.
Dir com fan alguns que “l’objectiu és tallar boscos” no sembla encertat. L’objectiu ha de ser un medi rural viu, del qual resulti un mosaic agroforestal ric i divers, amb paisatge, biodiversitat i recursos que es regenerin de la manera més orgànica possible. Tanmateix, hi ha sectors que podrien ser part de la solució. Un, l’aprofitament de la biomassa forestal. Ja tenim calderes públiques que funcionen amb aquest recurs, reduint combustible als boscos i generant energia local. Té cap sentit que exportem serradures des del port de Tarragona cap a Itàlia perquè allà fabriquin pèl·lets… i després nosaltres els hàgim d’importar? O que importem plàstics d’Itàlia per cremar-los i deshidratar purins? Aquest flux de residus és el reflex d’una economia desencaixada del territori i del sentit comú.
Un altre camí és impulsar una autèntica indústria de la fusta. Som un dels països amb més superfície forestal, però no la transformem en riquesa. La fusta ens permetria construir habitatges passivhaus, panells i CLT, creant edificis que són embornals de CO₂ i, alhora, una indústria exportable que generi llocs de treball de qualitat als entorns rurals més despoblats.
I ja tenim exemples de bones pràctiques. El projecte RUMIAR, impulsat per la Diputació de Tarragona presidida per ERC, n’és una mostra: nascut per evitar que el Parc Natural de les Muntanyes de Prades neixi cremat, s’ha convertit en referència i punt d’interès per tècnics d’arreu de l’Estat. La prevenció funciona quan hi ha gestió forestal sostenible i implicació del territori.
Tot això requereix fugir de les consignes fàcils. Podem fer com alguns líders de l’extrema dreta, que simplifiquen problemes complexos amb missatges emocionals, o bé podem assumir el diagnòstic seriós i actuar amb responsabilitat. Des d’ERC hem demostrat que quan es vol, es pot: reforç d’ADF, centenars de plans de prevenció d’incendis, impuls de l’escola de pastors, calderes de biomassa i col·laboració amb entitats i fundacions. Però cal molt més: incentius, legislació adaptada o com s’ha fet recentment aprovant l’Esatut dels municipis Rurals impulsant també per ERC. Però sobretot el que cal és escoltar la gent del territori, perquè massa vegades les normatives de despatx no serveixen al món rural.
La metàfora és dolorosament clara: a l’agost, quan més incendis tenim, és també quan alguns “fan l’agost” amb aquest model extractiu, exportant beneficis i deixant-nos el territori cremat. Si no canviem el rumb, correm el risc que se’ns cremi el país en tots els sentits. Encara som a temps, però cada vegada menys. Des d’ERC no defugirem aquesta responsabilitat: farem números, prendrem decisions i defensarem un model territorial que reparteixi dignitat, riquesa i resiliència.