En una cultura cada vegada més colonitzada pels mitjans audiovisuals, el teatre ha de patir pel seu futur? El filòsof Josep Ramoneda, convidat per la Fundació Focus el 22 d’abril del 2002, es formulava aquesta pregunta al Teatre Romea, en una conferència titulada Assez d’actes, assez des mots, que anys més tard Galaxia Gutenberg va recollir amb altres textos en un llibre que es diu Contra la indiferència.
La resposta allunyava les alarmes, ni per “l’aparent omnipotència de l’audiovisual, ni pel ressò de la lògica avantguardista”. Hi ha dues peculiaritats que per Ramoneda fan que el teatre sigui imbatible: la singularitat- cada funció és una nova representació, per l’actor i per l’espectador, i la presència.
Han passat més de 20 anys des d’aquell pronòstic i podem dir que de moment la mirada de Ramoneda segueix sent vàlida. "Enmig de l’allau de ficció que pesa sobre nosaltres és necessari que algú ens introdueixi el sentit de la realitat", deia el filòsof. “I això pot venir de l’experiència, de la crònica i de les formes artístiques- com el teatre- que encarnen la ficció i ens serveixen la realitat amb aquest plus de la sensibilitat humana i eixampla el camp d’allò que era capaç de veure i d’entendre”, acabava.
Ja veurem si resisteix el pas del temps, com fins ara, o si la nova joguina tecnològica, la intel·ligència artificial, ens farà entrar en àmbits desconeguts fins ara. La dramaturga i escriptora Bea Cabezas, en la seva última novel·la La lliçó de piano, ens fa arribar fins al 2060 i allí sí que ell protagonistes més vells han d’explicar als més joves que era això del teatre. Entenc que Cabezas ens fa pessigar, mentre llegim, perquè no deixem d’anar al teatre fins a convertir-lo en una relíquia del passat.
De fet, després del tràngol de la pandèmia, aquesta temporada els teatres han tornat a funcionar a tot ritme, i han recuperat ocupacions dels temps previs al mal pas de salut universal. És clar que ara vas a un teatre (un cine o un concert) i la probabilitat de sentir estossegar els veïns de platea s’ha tornat a enfilar. Els metges ja recomanen que la mascareta es recuperi també si hi ha símptomes de grip.
Sigui com sigui, el teatre català s’ha engrescat, lluitant contra els dimonis eterns, omplir tots els teatres el dia 16 de març. És la iniciativa que impulsen Adetca, Time Out (que és qui va tenir la idea) i 3Cat, amb el suport de Generalitat, la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Barcelona, i que amb el nom de Cap Butaca Buida, volen omplir tots els teatres del país (tots els que se sumin a la iniciativa, és clar).
La iniciativa es va presentar dies enrere a l’escenari del Romea, al mateix on Ramoneda havia dictat la seva conferència ara fa 20 anys, on sota el marc del gust, l’expressió, i la imaginació, deia que el teatre ha d’educar, sense por a entretenir. Ja era Karl Valentin, l’actor, humorista, cantant i autor muniquès, amic de Bertold Brecht, a qui va influir, tant com a Samuel Beckett entre altres autors, i que va fer del seu teatre de cabaret tot un llegat, que tenia una peça sobre el teatre obligatori, on deia això que de la mateixa manera que l’ensenyament, l’escola, són obligatoris, també ho hauria de ser anar al teatre. I fa totes les projeccions de quantes sales es necessitarien per poder encabir una població de més de dos milions de persones, i a quin preu s’haurien de vendre les entrades com la manera d’acabar amb la crisi del teatre.
Valentin feia un monòleg (traduït al català per Feliu Formosa i Jaume Melendres) que buscava l’ocupació plena de manera obligatòria, ara s'apel·la d’entrada a la singularitat del fet i la iniciativa, que serà pionera arreu del món, que busca, com passa amb el Sant Jordi i els llibres, que hi hagi un dia especial pel sector, i encara que amb tota la gamma de gèneres, de comèdia a drama, de text a un teatre més físic o visual, que ens deixem convocar per aquest fet màgic de la representació, que fa que caiguin les màscares, les nostres, les dels espectadors retrobats, mentre sobre l’escenari la màscara dels actors ens fa viure altres històries, lluny de les amenaces futuristes i tecnològiques. Fem-ho possible, que s’hi sumin els teatres, i que els seguim els espectadors: Cap butaca buida.
La resposta allunyava les alarmes, ni per “l’aparent omnipotència de l’audiovisual, ni pel ressò de la lògica avantguardista”. Hi ha dues peculiaritats que per Ramoneda fan que el teatre sigui imbatible: la singularitat- cada funció és una nova representació, per l’actor i per l’espectador, i la presència.
Han passat més de 20 anys des d’aquell pronòstic i podem dir que de moment la mirada de Ramoneda segueix sent vàlida. "Enmig de l’allau de ficció que pesa sobre nosaltres és necessari que algú ens introdueixi el sentit de la realitat", deia el filòsof. “I això pot venir de l’experiència, de la crònica i de les formes artístiques- com el teatre- que encarnen la ficció i ens serveixen la realitat amb aquest plus de la sensibilitat humana i eixampla el camp d’allò que era capaç de veure i d’entendre”, acabava.
Ja veurem si resisteix el pas del temps, com fins ara, o si la nova joguina tecnològica, la intel·ligència artificial, ens farà entrar en àmbits desconeguts fins ara. La dramaturga i escriptora Bea Cabezas, en la seva última novel·la La lliçó de piano, ens fa arribar fins al 2060 i allí sí que ell protagonistes més vells han d’explicar als més joves que era això del teatre. Entenc que Cabezas ens fa pessigar, mentre llegim, perquè no deixem d’anar al teatre fins a convertir-lo en una relíquia del passat.
De fet, després del tràngol de la pandèmia, aquesta temporada els teatres han tornat a funcionar a tot ritme, i han recuperat ocupacions dels temps previs al mal pas de salut universal. És clar que ara vas a un teatre (un cine o un concert) i la probabilitat de sentir estossegar els veïns de platea s’ha tornat a enfilar. Els metges ja recomanen que la mascareta es recuperi també si hi ha símptomes de grip.
Sigui com sigui, el teatre català s’ha engrescat, lluitant contra els dimonis eterns, omplir tots els teatres el dia 16 de març. És la iniciativa que impulsen Adetca, Time Out (que és qui va tenir la idea) i 3Cat, amb el suport de Generalitat, la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Barcelona, i que amb el nom de Cap Butaca Buida, volen omplir tots els teatres del país (tots els que se sumin a la iniciativa, és clar).
La iniciativa es va presentar dies enrere a l’escenari del Romea, al mateix on Ramoneda havia dictat la seva conferència ara fa 20 anys, on sota el marc del gust, l’expressió, i la imaginació, deia que el teatre ha d’educar, sense por a entretenir. Ja era Karl Valentin, l’actor, humorista, cantant i autor muniquès, amic de Bertold Brecht, a qui va influir, tant com a Samuel Beckett entre altres autors, i que va fer del seu teatre de cabaret tot un llegat, que tenia una peça sobre el teatre obligatori, on deia això que de la mateixa manera que l’ensenyament, l’escola, són obligatoris, també ho hauria de ser anar al teatre. I fa totes les projeccions de quantes sales es necessitarien per poder encabir una població de més de dos milions de persones, i a quin preu s’haurien de vendre les entrades com la manera d’acabar amb la crisi del teatre.
Valentin feia un monòleg (traduït al català per Feliu Formosa i Jaume Melendres) que buscava l’ocupació plena de manera obligatòria, ara s'apel·la d’entrada a la singularitat del fet i la iniciativa, que serà pionera arreu del món, que busca, com passa amb el Sant Jordi i els llibres, que hi hagi un dia especial pel sector, i encara que amb tota la gamma de gèneres, de comèdia a drama, de text a un teatre més físic o visual, que ens deixem convocar per aquest fet màgic de la representació, que fa que caiguin les màscares, les nostres, les dels espectadors retrobats, mentre sobre l’escenari la màscara dels actors ens fa viure altres històries, lluny de les amenaces futuristes i tecnològiques. Fem-ho possible, que s’hi sumin els teatres, i que els seguim els espectadors: Cap butaca buida.