La revetlla de Sant Pere d’aquesta nit, que antigament feia de contrapès a la de Sant Joan també pel que fa a la distribució de petards i de ballarugues, ara ha quedat per allà on és festa major. Patró de mariners i de viles de secà, Sant Pere continuarà mantenint mentre pugui la seva fortalesa local, tot i que l’arrencada dels festivals d’estiu fa que la impressió de festa continua vagi associada a tots els caps de setmana. Tenim necessitat de festa, per bé que aniria bé que la visquéssim amb alegria i sense tanta violència i agressivitat.
Per desgràcia, o per incapacitat, aquesta societat que pateix pel soroll dels petards, no detecta el gir d’una part que viu als marges, i que fa que la cultura de la navalla- que diria Albert Batlle, l’home de la seguretat municipal a Barcelona- es vagi estenent la cultura de l’AK-47, la de les armes de guerra. Sí que és un salt associat a les xarxes delinqüencials, al narcotràfic, a la marihuana o la cocaïna. Però són salts que esborronen, perquè porten mort associada. I només cal que la mateixa setmana veurem com qui pateix per la seva seguretat siguin els metges d’urgències a Girona i a Terrassa, perquè comencem a pensar que no tindrem prou efectius de Mossos per protegir-los per molt finançament millorat que finalment acabi atorgant el PSOE si vol contribuir que Salvador Illa sigui president de la Generalitat.
El principi d’autoritat que tenien metges, policies, mestres, servidors públics i en una altra escala més íntima pares i avis, queda com una ombra. Hi ha hagut un canvi de valors, i un canvi de campanars. Vivim en la societat líquida moderna de Bauman, que ves a saber si ja és una idea superada per qualsevol youtuber capaç d’arribar al Parlament Europeu com a veure qui la fa més grossa. I encara que nosaltres expliquem i la realitat ens arribi fragmentada, tot va alhora. Tot succeeix al mateix temps, i tot va lligat. La política dibuixa canvis, i quan es disposa a aplicar-los, l’escenari ja és tot un altre.
Ara diem que al Parlament el compte enrere s’ha activat. S’ha activat per saber si abans del 26 d’agost hi ha candidat per investir, sigui Illa o Puigdemont, però de comptes enrere se n’activen molts d’altres i de manera simultània. Uns pensant en la festa, d’altres neguitejats pel seu futur, i per la seva seguretat.
La setmana de la fi del cas Assange, ha estat la dels primers amnistiats. L’acord als Estats Units, amb Baltasar Garzón com a coordinador de la seva defensa, l’alliberava d’una possible cadena perpètua, mentre aquí la Fiscalia girava el seu plantejament i passava de demanar 27 anys als encausats per terrorisme a demanar-ne l’amnistia, també per Jové, Salvador i Garriga, o amnistiava tant l’exconseller Buch com el sergent Escolà. Tot passa al mateix temps, i tot ens afecta. Com el debat dels candidats a la presidència dels EUA, les seves llacunes i oblits, tot va lligat, mentre enyorem una revetlla de Sant Pere generalitzada i sense recompte de detinguts i d’agressions l’endemà al matí.