L'estat espanyol no dona a l'abast. Tard i malament, torna a fer veure que actua després de no saber actuar quan tocava. I és tan ingenu que es pensa que els ingenus són els altres. Però no. Si aquest camí –emprès per bona part de la ciutadania de Catalunya– té la força que té és perquè hem volgut fer taula rasa amb tots els mals vicis de l'autonomisme. I això vol dir aniquilar corrupteles, corruptes, comissionistes, comissions, papers "en B" i altres desastres. I va tan de debò que, a hores d'ara, cap mena d'operació matussera no ho podrà aturar.
 
Mentre el govern del PP opta per enterrar el diàleg sense haver buscat encara cap interlocutor, la maquinària estatal fa pinya per tacar la integritat del procés, ja sigui per via judicial, repressiva o intimidadora. I no escatimen esforços: trucades a mitjans per anunciar-ho, atrezzo amb confeti i fanfàrria, i l'objectiu posat en peixos grossos amb nom per fer grans titulars. I pensen que n'hi ha prou, que demà sant-tornem-hi i que aquesta dèria de la independència ja haurà passat.
 
Però el joc ha canviat i, per primera vegada, l'Estat no posa les normes. Ni TSJC, ni TC, ni exabruptes megalòmans de Santi Vidal, ni el cas Pujol, ni operacions de "cuina" subterrània, ni De Alfonso, ni Fernández Díaz. Cap de les seves casualitats jurídiques o policials pot ensorrar allò que té un fonament tan sòlid com la voluntat d'un poble cansat de tanta baixesa.
 
La prova que no tenen res a fer amb aquesta via de casualitats fingides és que ningú no deixarà d'anar dilluns vinent al TSJC per les detencions d'avui. Perquè hem dit adéu a aquella vella angúnia d'haver-se de portar sempre bé. I hem donat la benvinguda a la maduresa d'una lluita democràtica que assumeix que la llibertat no és mai una conquesta fàcil.