Una de les oportunitats que t'ofereix el fet d'estar empresonat és el retrobament epistolar d’antigues i profundes amistats que, en la voràgine de la intensa i absorbent activitat política, havies abandonat. Amistats que, ara, tal com ja havien fet en el passat, reconforten la teva vida i tornen a donar forma a la teva personalitat.
Amistats que, sovint, has estat tu qui no les ha sabut honorar i que s’han apartat amb discreció. Amistats que han esperat que tu tinguessis l’oportunitat de tornar-los a prestar l’atenció que mereixen i que, ara, reapareixen amablement en la teva vida a través d’una carta.
No t’escriuen pas per demanar-te res. Ans el contrari. T’escriuen per reiterar-te la seva amistat i per posar-se a la teva disposició. Potser tindrien dret a fer-te algun retret, però, en canvi, s’ofereixen generosament a qualsevol cosa que et pugui ser útil o, senzillament, per fer-te companyia, per conversar amb tu.
Les converses i les complicitats del passat, aparentment oblidades, tornen a reviure. La memòria excita la imaginació. Una infinitat de converses que has tingut l’oportunitat de protagonitzar en els darrers anys omplen la teva ànima i esperen torn per ser escrites. I explicar és tan urgent com escoltar. I tens tantes coses per dir i tantes ganes de tornar a saber de l’altre persona.
Tot plegat m’ha fet pensar en el que potser és el segle més epistolar de la història, el segle I de la nostra era. De fet, probablement, no sorprendrà a ningú, si afirmo que, sense les epístoles del segle I, la nostra civilització seria molt diferent de la que és.
Deixem-nos guiar per Sèneca, en aquesta exaltació de l'amistat epistolar. En el primer paràgraf la seva epístola 40 a Lucili (40,1) afirma que "mai rebo una carta teva sense que, immediatament, tingui la sensació que estem junts".
En aquestes circumstàncies (55,9) "sens dubte" es possible conversar amb els amics absents, tantes vegades com vulguis, tot el temps que ho desitgis. I d’aquest, que és el més gran dels paers, en gaudim amb més plenitud estant absents". De fet (55,11), "quan un amic resideix dins de la teva ànima, mai pot estar-ne absent, doncs l’ànima contempla cada dia tot allò que ella estima. De tal manera que l’amic estudia amb mi, sopa amb mi, passeja amb mi". Perquè, en definitiva (67,2), "sempre que m’arriben les teves cartes, tinc la sensació d’estar en companyia teva, i disposo la meva ànima de tal manera que imagino no contestar-te per escrit, sinó respondre’t de paraula".
Gràcies per la vostra amistat que m’honora, que dona forma a la meva ànima i que m’ajuda a ser millor persona.
Amistats que, sovint, has estat tu qui no les ha sabut honorar i que s’han apartat amb discreció. Amistats que han esperat que tu tinguessis l’oportunitat de tornar-los a prestar l’atenció que mereixen i que, ara, reapareixen amablement en la teva vida a través d’una carta.
No t’escriuen pas per demanar-te res. Ans el contrari. T’escriuen per reiterar-te la seva amistat i per posar-se a la teva disposició. Potser tindrien dret a fer-te algun retret, però, en canvi, s’ofereixen generosament a qualsevol cosa que et pugui ser útil o, senzillament, per fer-te companyia, per conversar amb tu.
Les converses i les complicitats del passat, aparentment oblidades, tornen a reviure. La memòria excita la imaginació. Una infinitat de converses que has tingut l’oportunitat de protagonitzar en els darrers anys omplen la teva ànima i esperen torn per ser escrites. I explicar és tan urgent com escoltar. I tens tantes coses per dir i tantes ganes de tornar a saber de l’altre persona.
Tot plegat m’ha fet pensar en el que potser és el segle més epistolar de la història, el segle I de la nostra era. De fet, probablement, no sorprendrà a ningú, si afirmo que, sense les epístoles del segle I, la nostra civilització seria molt diferent de la que és.
Deixem-nos guiar per Sèneca, en aquesta exaltació de l'amistat epistolar. En el primer paràgraf la seva epístola 40 a Lucili (40,1) afirma que "mai rebo una carta teva sense que, immediatament, tingui la sensació que estem junts".
En aquestes circumstàncies (55,9) "sens dubte" es possible conversar amb els amics absents, tantes vegades com vulguis, tot el temps que ho desitgis. I d’aquest, que és el més gran dels paers, en gaudim amb més plenitud estant absents". De fet (55,11), "quan un amic resideix dins de la teva ànima, mai pot estar-ne absent, doncs l’ànima contempla cada dia tot allò que ella estima. De tal manera que l’amic estudia amb mi, sopa amb mi, passeja amb mi". Perquè, en definitiva (67,2), "sempre que m’arriben les teves cartes, tinc la sensació d’estar en companyia teva, i disposo la meva ànima de tal manera que imagino no contestar-te per escrit, sinó respondre’t de paraula".
Gràcies per la vostra amistat que m’honora, que dona forma a la meva ànima i que m’ajuda a ser millor persona.