Opinió

El català, en hores baixes

«Anar al bar, al metge o al supermercat i adreçar-te a tothom en català s’ha convertit gairebé en un exercici de militància»

Berta Torrades Adria Costa nacio
08 de maig del 2024
Actualitzat el 09 de maig a les 19:18h

"Com és que parles castellà amb el Pau?". L’altre dia tornant de l’escola em vaig veure intentant explicar al meu fill de set anys que no entenia per què parlava en castellà amb alguns nens de la seva classe que són catalanoparlants.

- No ho entenc, per què ho feu?

- No ho sé, ens surt així! 

Aquell dubte a la sortida de l’escola va donar per intentar explicar al meu fill de primer de primària que hem de parlar i cuidar la nostra llengua, que li pot preguntar als avis com no fa tant estava perseguida i que si no parlem en català correm el risc que acabi desapareixent la llengua amb què pensem i estimem. Tota una classe d’adoctrinament (què ens queda si no ho podem fer als nostres fills) que dubto que acabés calant, però que com a mínim a mi em va servir per adonar-me que estem en hores baixes. Que efectivament el català s’està convertint en residual en bona part dels patis de les escoles del país.

No m’agrada caure en el discurs apocalíptic de pensar que el català està en vies d'extinció, però és evident que tenim símptomes preocupants. Segons les últimes dades del Departament d’Educació, només un 20% dels estudiants fan servir sempre el català per parlar amb els seus companys i en aquests moments els estudiants tenen el pitjor nivell de català dels últims 10 anys. Encara em sorprèn pensar com en menys d’una dècada els nostres polítics han passat d’aspirar a constituir un nou Estat a veure’ns lluitant per procurar que el català no desaparegui del nostre dia a dia.

Pel mig d’aquesta dècada han passat moltes coses i podem mirar de buscar culpables: l’atac a la immersió lingüística, l’arribada de nouvinguts, el consum audiovisual i un llarg etcètera que no exculpa que hi ha hagut un relaxament evident per part de tots. Soc la primera a la qual sovint li costa mantenir el català quan el meu interlocutor em respon en castellà. Anar al bar, al metge o al supermercat i adreçar-te a tothom en català s’ha convertit gairebé en un exercici de militància. Suposo que d’alguna manera ha calat el mantra aquell que no voler canviar de llengua és de mala educació. Hi ha qui encara va més enllà i diu que si no canviem de llengua correm el risc de convertir el català en una llengua antipàtica. No miri, ja ho va dir Ovidi Montllor fa uns quants anys: “Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense”.

Periodista a El matí de Catalunya Ràdio.

El més llegit