Finalment, ja s’ha acabat la campanya electoral andalusa. Una campanya aparentment llunyana, tan geogràficament com políticament. Si més no, en aparença. Però, malauradament, a la pràctica es veu que no estem tan lluny o, per dir-ho més clarament, es veu que els polítics andalusos cada dia es lleven i se’n van a dormir pensant en Catalunya.

L’exemple més sonat és el del delegat del govern espanyol a Andalusia, Antonio Sanz, que en un míting ha arribat a dir que no vol que “a Andalusia mani un partit que es diu Ciutadans i que té un responsable polític que es diu Albert”. No cal entrar en qualificatius ni judicis. Senzillament només cal substituir totes les connotacions catalanes, per connotacions jueves o negres. Què? Com sonaria?

Però el PP no està sol. Susana Díaz no s’arronsa en aquesta cursa de catalanofòbia. La candidata del PSOE i presidenta actual d’Andalusia no ha dubtat a preguntar “què els diran ara als catalans que tenen pares andalusos? Que els seus pares són estrangers?”.

Vaja, que ni el PP ni el PSOE no se’n recorden que Catalunya ha tingut un president andalús. Quantes comunitats autònomes poden dir el mateix? Quants països han demostrat tanta voluntat i capacitat integradora? Són preguntes directes i fàcils de respondre que ni el PP ni el PSOE sembla que no s'han fet ni volen fer-se.

Ni el PP, ni el PSOE, ni tampoc Podem, els teòrics regeneradors del sistema, que, de moment, encara no s'han desbocat com els populars i socialistes, però sí que han començat a demostrar tics semblants. Com a exemple, la sortida de Juan Carlos Monedero, el número tres de Podem, que a TV3, és a dir, adreçant-se directament als catalans, ha sentenciat que “el somni de començar de nou pot ser atractiu però no és real”. Una afirmació que, dita per un partit que precisament proposa començar de nou socialment, destronant “la casta” i donant el poder “al poble”, descol·loca tant que un no sap si riure o plorar.

Josep Pla deia que el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. Una sentència de mitjans del segle passat que continua vigent com el primer dia, com fa dos segles i com fa tres segles. Tornem a ser al cap del carrer. Estem atrapats en un bucle feixuc, avorrit i cansat, que no para de retroalimentar-se constantment utilitzant Catalunya com a arma llancívola contra Catalunya.

Catalunya pot fer president un andalús, pot aportar ministres, pot fer de portaveu d'Espanya a Europa, pot donar a Espanya escultors, pintors, arquitectes, músics, científics... Pot ser solidària econòmicament fins a extrems desconeguts arreu del món. Catalunya pot fer-ho tot mil i una vegades i de mil i una maneres diferents. Però és i serà sempre l'ase dels cops, com ho estat des de fa tres-cents anys. Vist amb perspectiva resulta desolador. I la pregunta és: fins quan continuarà sent així?