D'aquest any que deixem enrere, en l'àmbit individual cadascú en guardarà els seus records, en l'àmbit internacional el pols entre Benjamin Netanyahu i Antonio Guterres alerta la governança mundial, i a escala de país haurà estat l'any, d'aquests darrers, en què la política catalana més haurà condicionat, per necessitat d'investidura de Pedro Sánchez, la política espanyola; i l'amnistia, que tanta tensió ha creat entre la dreta i l'esquerra i entre la mateixa esquerra, serà la llei que més evidenciarà que l'Estat i l'independentisme, tal com destacava el professor Innerarity, han descobert que les seves forces són suficients per donar batalla, però insuficients per guanyar-la de manera rotunda, i que l'altra part és irreductible.
Assentats, doncs, els posicionaments de l'Estat i de l'independentisme per poder superar la investidura i formar govern, el president Sánchez ja ha vingut a Palau per entrevistar-se amb el president de la Generalitat, que es deixa estar de tàctiques i marca una estratègia que explora possibilitats reals. Quines són, però, aquestes possibilitats reals? Aconseguir que el govern d'Espanya reconegui el problema polític que té l'Estat a Catalunya i fer-se valer la garantia de resoldre'l políticament. La necessitat ha fet que passem del diàleg a la negociació. Negociació de govern a govern.
Però la llei d'amnistia no serà tan automàtica com potser ens volen fer creure. Si a la primavera l'aprova el Congrés, al Senat el PP la tombarà. I no podem oblidar les pressions judicials a Europa, ni que el PP hi ha obert batalla. Podrà tornar el president Puigdemont abans de la pròxima convocatòria d'eleccions al Parlament d'aquí a un any? La seva tornada sacsejarà el lideratge de l'independentisme en el món de Junts.
Bilateralitat Moncloa-Generalitat de Catalunya. Però ara, com que negocia ERC, perquè Junts surt volgudament del Govern, els retrets, els recels i les malfiances entre l'independentisme no s'aturen. Ni ara que Espanya ens necessita. I, així, diria que l'independentisme no pot continuar. Catalunya, tampoc. Si no reconeixem lideratge i estratègia política conjunta, no ens en sortirem. A Madrid i a les institucions europees l'independentisme hi ha de concórrer amb una sola veu. Altrament, anem repetint escenes dels qui actuen, allà, més que com a grup parlamentari, com si govern fossin.
Potser cal, amb la deguda prudència a què la política sempre obliga, que ens ho creguem, que és una mica la nostra per poder sortir d'aquest immobilisme que ens bloqueja; i si és cert, doncs, que volem trobar-hi una sortida, a l'atzucac en què es troba l'escenari de la política, per què repetim escenes que ja havíem qualificat de mal guió i de mal teatre? Com que ja l'hem tastada, l'acció política de Pedro Sánchez i del seu govern, no tornem a ser políticament ingenus amb malfiances entre nosaltres i sense unitat d'acció.
Tot i que deia De Gaulle que l'error més gran dels homes d'Estat és de creure que existeix en cada moment una solució a cada problema i que hi ha problemes que durant certs períodes no en tenen, de solució, l'Estat, ara per ara, més que posar-hi alguna facilitat, al referèndum d'autodeterminació, hi continuarà posant totes les traves. Per això el moment que vivim demana moltíssima més exigència que retòriques d'il·lusionista, i més complicitat política que no pas argúcies per quatre vots mal comptats, perquè ja sabem que en diem sort o en diem desgràcia segons el benefici o el perjudici que n'experimentem. Sempre que aquí, la cosa, vagi de debò, és clar.
Assentats, doncs, els posicionaments de l'Estat i de l'independentisme per poder superar la investidura i formar govern, el president Sánchez ja ha vingut a Palau per entrevistar-se amb el president de la Generalitat, que es deixa estar de tàctiques i marca una estratègia que explora possibilitats reals. Quines són, però, aquestes possibilitats reals? Aconseguir que el govern d'Espanya reconegui el problema polític que té l'Estat a Catalunya i fer-se valer la garantia de resoldre'l políticament. La necessitat ha fet que passem del diàleg a la negociació. Negociació de govern a govern.
Però la llei d'amnistia no serà tan automàtica com potser ens volen fer creure. Si a la primavera l'aprova el Congrés, al Senat el PP la tombarà. I no podem oblidar les pressions judicials a Europa, ni que el PP hi ha obert batalla. Podrà tornar el president Puigdemont abans de la pròxima convocatòria d'eleccions al Parlament d'aquí a un any? La seva tornada sacsejarà el lideratge de l'independentisme en el món de Junts.
Bilateralitat Moncloa-Generalitat de Catalunya. Però ara, com que negocia ERC, perquè Junts surt volgudament del Govern, els retrets, els recels i les malfiances entre l'independentisme no s'aturen. Ni ara que Espanya ens necessita. I, així, diria que l'independentisme no pot continuar. Catalunya, tampoc. Si no reconeixem lideratge i estratègia política conjunta, no ens en sortirem. A Madrid i a les institucions europees l'independentisme hi ha de concórrer amb una sola veu. Altrament, anem repetint escenes dels qui actuen, allà, més que com a grup parlamentari, com si govern fossin.
Potser cal, amb la deguda prudència a què la política sempre obliga, que ens ho creguem, que és una mica la nostra per poder sortir d'aquest immobilisme que ens bloqueja; i si és cert, doncs, que volem trobar-hi una sortida, a l'atzucac en què es troba l'escenari de la política, per què repetim escenes que ja havíem qualificat de mal guió i de mal teatre? Com que ja l'hem tastada, l'acció política de Pedro Sánchez i del seu govern, no tornem a ser políticament ingenus amb malfiances entre nosaltres i sense unitat d'acció.
Tot i que deia De Gaulle que l'error més gran dels homes d'Estat és de creure que existeix en cada moment una solució a cada problema i que hi ha problemes que durant certs períodes no en tenen, de solució, l'Estat, ara per ara, més que posar-hi alguna facilitat, al referèndum d'autodeterminació, hi continuarà posant totes les traves. Per això el moment que vivim demana moltíssima més exigència que retòriques d'il·lusionista, i més complicitat política que no pas argúcies per quatre vots mal comptats, perquè ja sabem que en diem sort o en diem desgràcia segons el benefici o el perjudici que n'experimentem. Sempre que aquí, la cosa, vagi de debò, és clar.