Opinió

Més crítics que resignats

«Prou paraules buides, perquè davant d’una realitat tan desolada com la que ens toca de viure, el país necessita confiances compartides»

Carme Vidalhuguet
01 de juliol de 2024, 19:00

No s’hi havia trobat, mai, encara, el país que en arrencar legislatura no hi hagués cap candidat per formar Govern. Hem deixat enrere la legislatura marcada per la sortida de Junts de l'executiu sis mesos abans de l’inici de la campanya per a les eleccions municipals. Una decisió presa per la militància, amb el benentès que la meitat dels consellers de Junts per Catalunya no el volia pas deixar. De fet, si per a Junts la independència és la bandera, deia el  conseller Giró que fora del Govern la independència no és que sigui difícil, és que és impossible. La direcció del partit argumentava incompliments de l’acord signat amb ERC per justificar la voluntat de sortir-ne. Incompliments? I, doncs, com és que hi havia una meitat dels seus consellers que la defensava, l’acció de govern? La unitat de l’independentisme ja no existeix. De fet, ja va deixar d’existir a finals d’octubre d’ara farà set anys. Però a l'Estat sí que se la saben PSOE i PP per als grans temes d’Estat.

I deixem també enrere la legislatura en què Junts i comuns deixen caure el Govern perquè no pot prosperar la llei de pressupostos. El Hard Rock era el motiu de Jèssica Albiach i els seus. ¿Ara donarien suport a un executiu de Salvador Illa? I el Hard Rock? ¿Junts demana unitat de l’independentisme, quan surten primer i deixen caure després un govern d’esquerra independentista? I li demanen suport per al seu candidat? I Esquerra li’n donarà? El votant es fa totes aquestes reflexions, complexes per la seva simplicitat. Els catalans ens anem demostrant com som d’incapaços d’una unitat de govern d’obediència estrictament catalana. Això sí, anem comprant cotxes de segona mà a Madrid, que vam dir que mai no compraríem a aquells que van ser còmplices necessaris per al 155. Memòria? I el partit de Govern s’obre en canal i s’esbudella a ulls de tothom.

Mentrestant, com que més que treballar per polítiques proactives sempre ens hem de moure per reacció, veiem com l’extrema dreta es legitima a tot Europa. I Espanya no n’és una excepció. El Parlament, tampoc. França ens deixa llegir com la dreta cada vegada està més disposada a fer camí cap a l’extrema dreta, escriu Josep Ramoneda. Alhora que les crisis econòmiques són imparables perquè el món en guerra, entre Rússia i Ucraïna i Israel i Palestina, té un efecte global. Però ja no serveix de res adduir raons de globalitat, perquè cada país malda per les seves pròpies solucions perquè qui governa vol mantenir-lo, el poder.

Malestar, desconfiança i angoixa davant un futur incert serien els estats d’ànim més generals per plantar cara a l’adversitat. I, llavors, què cal? Doncs generar confiança. Serà la primera mesura que haurà d’aplicar el Govern. Però no és només des de la política que cal generar estats d’ànim positius. També des de les empreses mediàtiques i des del capital, davant d'aquests temps d’incerteses, cal saber transmetre actituds més curioses que no pas espantades, ens hem de voler més confiats que no pas recelosos, però, sobretot, ens hem de voler més crítics que no pas resignats. Ja serveix de ben poca cosa maldar per guanyar-se la confiança si no apliquem polítiques per guanyar crèdits individuals perquè facin fort el col·lectiu nacional i social i perquè a escala de país torni a vèncer la il·lusió.

Prou paraules buides, perquè davant d’una realitat tan desolada com la que ens toca de viure, el país necessita confiances compartides, també per protegir-nos internament davant l’adversitat que ens ve de fora. No remuntarem si l'executiu català no aplica polítiques per generar riquesa, perquè les economies familiars puguin viure i no només de sobreviure; perquè les petites i les mitjanes empreses agafin novament embranzida, perquè de moment és com si visquéssim amb la moral dels vençuts. I el país, l’hem de voler fort. Per això cal que el nou Govern ens obri un crèdit de confiança sense límits. Ara bé, cal que sigui correspost.

Un món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural. Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig “Argent Viu” de Pagès Editors, faig d’assessora editorial, i col·laboro a Segre.

El més llegit