És innegable que l’extrema dreta, a Europa, que no para de créixer, i que els populismes, que tampoc no s’aturen, obliguen la justícia internacional a no parar. I el Vell Continent té un gran dilema perquè el tema de la immigració afecta el vot. Però, és clar, ¿on va la gent que vol un lloc per viure més dignament que el món que deixa? Doncs en països on hi hagi pau, primer que tot. I en un món com el que ens ha tocat de viure, on la informació flueix tan ràpidament, la gent fa semblantment, de moure’s amb celeritat. Però ningú, ni autòctons ni migrants, no vol veure vulnerats els seus drets. I potser perquè les normes no sempre regeixen, és que sempre trobem graus d’injustícia. A l’amenaça d’Estat islàmic, posem per cas, l’alternativa són les intervencions militars? Diria que no. L’alternativa ha de ser la justícia. Una guerra no pot ser mai més poderosa que una recerca judicial.

I com que Europa no lidera, què passa quan França rep cops d’Estat Islàmic? Doncs que enviava avions a bombardejar un parell de dies i llestos. Gran Bretanya es debatia entre si bombardeja o no, però el que no buscava és una alternativa. ¿Quin és, doncs, el pla que té Europa per afrontar-lo, el terrorisme internacional? Diu Moreno Ocampo, que va ser fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional i professor a Harvard, que la resolució del terrorisme internacional es planteja com una guerra entre Estats, i que no ho és. Les guerres no resolen el problema. I ho sabem. L’exacerben.

El que segurament cal, en un món on tot és tan global, és també un control global. Fer servir, arreu, la justícia per aniquilar els tirans sense desestabilitzar ni políticament ni socialment els països. És de qualitat democràtica i de drets humans, doncs, de què va la pau i el benestar. Al món. Però llavors és del tot legítim que davant el binomi qualitat democràtica i drets humans ens preguntem per Espanya. Per Espanya? Sí, perquè les democràcies assentades quan parlen de drets humans no tracten del dret a la llibertat, perquè el dret a la llibertat ja el porta implícit el mateix sistema democràtic. I doncs? Doncs que per a l’Estat espanyol, abans que la llibertat com un dels pilars de tot sistema democràtic, hi ha la inqüestionable unitat territorial. I relega a la justícia una qüestió política. I els alts tribunals s’havien d’haver plantat. Però no ho han fet i no ho fan.

A les portes d’una nova convocatòria electoral, el govern Sánchez no pot continuar dient que la judicialització de la política és una herència rebuda del govern Rajoy, perquè el PSOE n’ha estat còmplice necessari i no l’ha defensada ni al Congrés de Diputats, la separació de poders de l’Estat. Raó per la qual és que és del tot legítim que en aquest món de solucions globals, Catalunya faci sentir la seva veu al món només perquè li sigui reconegut el dret a decidir. Però defensar Catalunya a Espanya vol dir, inevitablement, negociar.