Catalunya necessita revisar els instruments de cohesió social i d’equilibri territorial, identificant les infraestructures i programes necessaris per poder fer aquesta transformació: mobilitat, tecnologia i, molt especialment, les infraestructures del coneixement i de la cura.
Catalunya ha sobrepassat els vuit milions d’habitants. L’any 1900 tenia dos milions, el 1940 tres, el 1960 quatre, el 1987 sis, el 2007 set fins als vuit milions actuals. La baixa natalitat des de fa anys i el model econòmic criden a població d’arreu del món. Dos milions de catalans són nascuts a l’estranger. Uns 400.000 catalans resideixen a l’estranger, el 5% de la població. Un 20% de la població de Catalunya té igual o més de 65 anys i el 6% la població catalana té 80 anys o més.
El pes del turisme és molt important a Catalunya, més de 20 milions de turistes espanyols o internacionals varen arribar a Catalunya l’any 2024. 15 milions de turistes a Barcelona l’any passat, gairebé deu vegades la seva població resident habitual. La Costa Brava va rebre l’estiu passat 7,5 milions de turistes. Catalunya té una alta concentració de població a l’àmbit metropolità de Barcelona amb més de 5,7 milions de persones. L’eix del litoral i del prelitoral concentren la major part de la població. La Catalunya rural i de muntanya té dificultat per retenir la població. Les ciutats grans i mitjanes tenen creixements poblacionals importants de persones migrants amb pocs recursos econòmics.
El País Basc tenia l’any 1960, 1,37 milions de persones; l’any 1980, 2.134 milions i actualment 2.24. El creixement entre els anys 60 i 80 són similars a Catalunya a causa de la migració espanyola i l’alta natalitat, però els darrers quaranta anys l’augment poblacional ha sigut molt inferior a Catalunya. El 13% dels bascos han nascut a l’estranger i el 3,2% resideixen fora d’Espanya. El producte interior brut (PIB) per persona de la Comunitat de Madrid, País Basc i Navarra són superiors el de Catalunya, 42.198 euros, 39.547 euros, 37.081 euros 35.325 euros, respectivament. L’increment de població, el pes superior de sectors econòmics amb salaris baixos i el dèficit fiscal juguen en contra de la redistribució de la riquesa de Catalunya.
Aquesta setmana, tres alcaldes, el de Mataró (PSC), Vic (Junts per Catalunya) i Manresa (ERC), han alçat la veu de manera conjunta per denunciar que l’augment de la població posa en relleu tres qüestions especialment. La falta d’habitatge a preus accessibles per a una part molt important dels joves i de les famílies, l’augment de la inseguretat i que estan en risc els serveis públics d’educació, salut i serveis socials. Coincideixen que són reptes importants i complexos i que les promeses populistes no porten enlloc. La cohesió social està en risc.
En paral·lel, a Catalunya hi ha 463 micropobles (menys de 1.000), el 49% dels municipis catalans representen gairebé el 50% del territori i només el 2,5% de la població. La presència de l’activitat humana sostenible és el principal actor per la gestió dels boscos i els camps i la prevenció d’incendis. Cal debatre en profunditat i acordar les accions a curt i mig termini per revertir la situació de saturació poblacional i, alhora, de despoblament rural. L’equilibri territorial ha de ser una prioritat.
Necessitem millorar les infraestructures físiques de mobilitat (trens per les persones i mercaderies, autobusos, metro, carreteres, ports i aeroports), les tecnològiques (xarxes de telecomunicacions d’alta velocitat) i les dels coneixements i serveis de cura. Les infraestructures del coneixement: l’educació al llarg de la vida, les universitats, la recerca i la innovació i la cultura són part substantiva de la cohesió social i de l'equilibri territorial.
Podem imaginar com seria la demarcació de Girona, la de Tarragona, la de Lleida i la Catalunya Central sense la Universitat de Girona, la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat de Lleida-Pirineu i la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. Les de Girona, Tarragona i Lleida són universitats de titularitat pública. La titularitat de la UVic-UCC és un patronat municipal, d’alcaldes de la Catalunya Central-Interior, participada per la Generalitat i la societat civil i exerceix de servei públic universitari amb alta transferència territorial.
La xarxa de centres sanitaris d’atenció primària, d’hospitals, sociosanitaris i de salut mental territorial junt amb els serveis i suport amb les persones amb dependència són essencials en la qualitat i equitat de la cura per tothom i a tot el territori. Cal una revisió en profunditat de com garantir la qualitat i equitat territorial adaptada als canvis poblacionals de Catalunya, increments, despoblament rural, diversitat i envelliment. La falta de professionals sanitaris ha esdevingut el principal problema de la xarxa sanitària, i molt més agreujat quan vas allunyant-te de l’àrea metropolitana de Barcelona. Les Universitats regionals, de vegueria, són claus per poder formar aquests professionals i retenir-los en el territori. La UVic-UCC amb una àmplia oferta de graus sanitaris (Medicina, Infermeria, Fisioteràpia…) a Vic i Manresa o la recent unitat docent d’Infermeria a Tremp de la Universitat de Lleida, el centre INEFC a la Seu d’Urgell, o les ofertes de graus sanitaris a Tortosa de la Universitat Rovira i Virgili en són alguns exemples.
La crisi de l’habitatge a preu social ha esdevingut un problema important en les ciutats i pobles del litoral i prelitoral i en zones turístiques. A territoris rurals i de muntanya no turístics hi ha habitatge disponible de compra o lloguer a preus populars. A Catalunya el 10,7% del parc de l’habitatge són buits. 418.612 habitatges buits de les 3.915.127 llars, segons registres oficials de la Generalitat. La SAREB (Societat de gestió d’actius procedents de la reestructuració bancària) a Catalunya disposa d'uns 9.000 habitatges. Sí, hi sumem els habitatges d’ús molt esporàdic arribem al 21% del parc. A territoris amb baixa població, amb despoblament rural hi ha habitatge accessible, però no hi ha activitat laboral i dificultats de mobilitat.
Cal que liderem el futur des de la Catalunya actual. El model econòmic és determinant. La gestió dels fluxos migratoris és imprescindible per la cohesió social de tothom. La revisió de les infraestructures físiques, del coneixement i de la cura són la base per l’equilibri territorial i per un model socioeconòmic sostenible i equitatiu.
Tornen a l’esperit noucentista i de la Mancomunitat: la Catalunya-Ciutat. L’educació, la biblioteca, la conservació del patrimoni, la xarxa sanitària i social de responsabilitat pública eren nuclears. La ciutat era vista com a espai i escola de civisme i la seva construcció havia de ser ordenada, eficient i moderna. Els ideals polítics i ètics convergien amb els artístics i culturals. Enguany fa cent anys de l’abolició de la Mancomunitat i cal tenir una visió clara de la Catalunya que volem, el que alguns anomenem vintiuncentisme.