Un cop d’ull, ni que sigui ràpid, al mapa de població al Principat, a partir de l’estudi d'I. Aldomà i J.RMòdol, de la UdL, fa feredat. Pot traçar-se una ratlla vertical, de manera que desplaçada la ratlla molt cap a la dreta, la major part de la població, a Catalunya, es concentra a la franja litoral, a cops amb una amplària geogràfica mínima. A l’esquerra de la ratlla, amb l’excepció de Lleida i el seu pla, així com de les capitals de comarca a tot arreu, la desertització humana progressiva és ja un fet dolorós. El despoblament dels pobles de la ruralia avança com més va més i, almenys fins ara, sembla no tenir aturador. És tot l’interior d’aquesta part del país, amb les excepcions esmentades, el que porta molts anys en una dinàmica demogràfica regressiva que coincideix, gairebé al mil·límetre, amb el territori de les demarcacions de Lleida i Tarragona, amb la regió pirinenca i les Terres de l’Ebre en la seva pràctica totalitat.
 
La Catalunya urbana va creixent a la mateixa velocitat que decreix el país rural, amb la qual cosa el desequilibri territorial adquireix cada cop més unes proporcions alarmants. És cert que, amb la pandèmia, s’ha produït un tímid moviment que fa el recorregut a la inversa, des de la gran ciutat, pel qual algunes famílies joves han decidit d’establir-se en pobles rurals, lluny del col·lapse urbà i l’anonimat social, a la recerca de la proximitat amb la natura i la vida lliure, reposada i tranquil·la dels pobles on tothom es coneix. Però, aleshores, en arribar-hi, han pogut constatar els enormes dèficits que arrosseguen aquests municipis i que expliquen el perquè de l’èxode de la població jove cap a nuclis més poblats i amb més oportunitats laborals, de qualitat de vida i d’oferta cultural i de lleure.
 
A l’hora de la veritat, són els batlles, insuficientment retribuïts per la seva tasca, els que han de treure les castanyes del foc en situacions irresolubles sense un suport institucional més decidit, per més que continuïn dedicant, temps, energia i diners de la seva butxaca al servei de la comunitat. Un dels problemes habituals és la disseminació de població en nombrosos nuclis habitats, amb poc pes demogràfic, en el mateix municipi, com és el cas de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell) amb 1.034 habitants distribuïts en 27 entitats de població, la Torre de Cabdella (Pallars Jussà) amb 759 en 19, Sarroca de Bellera (Pallars Jussà) amb 116 en 17, Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura (Baix Empordà) amb 1.270 també en 17, Ribera d’Urgellet (Alt Urgell) amb 932 en 16 o també en 16 nuclis distints els 420 habitants de Soriguera (Pallars Sobirà), entre molts altres. La complexitat de gestionar aquesta dispersió és d’unes proporcions extraordinàries, atès que hi ha pobles amb pocs habitants, però amb un terme municipal extensíssim.
 
La població s’hi envelleix i la taxa de natalitat és molt baixa, amb totes les conseqüències negatives que aquesta realitat comporta per al futur dels pobles rurals. Amb un transport públic inexistent o molt deficient, sense fibra òptica i dificultats enormes de connectivitat a internet i cobertura de telefonia mòbil, mancats d’habitatges disponibles i en condicions per a famílies que pretenguin instal·lar-se a la ruralia, sense oficines bancàries ni tan sols caixers automàtics, amb l’escola tancada i els infants desplaçats a la capital comarcal en lloc de fer-ho al poble més proper, amb uns serveis mèdics insuficients i dificultats d’accés a farmàcies, sense botigues ni bars, el goig de la natura i la calma ambiental no són incentius suficients d’atracció de població jove per a treballar a les zones rurals.
 
La regressió demogràfica als pobles rurals té també conseqüències nefastes de caràcter lingüístic i cultural. A l’àmbit rural, la llengua catalana és l’idioma hegemònic, públic i de relació entre el veïnat, per no dir la llengua única de vida, sense competència quotidiana amb cap altra i amb una fortalesa tan gran que els nouvinguts acaben adaptant-s’hi per necessitat i per no ser percebuts sempre com a forasters permanents. En emigrar a ciutat, el català és immediatament neutralitzat pel castellà i emprar la llengua del país en segons quins àmbits hi ha qui no ho considera prou adequat, educat o modern. Amb el despoblament rural, doncs, hi surt perdent la llengua, clarament, però també la cultura tradicional i popular, de manera que certes tradicions, determinats hàbits i tota la riquesa del folklore ja no és transmès a les noves generacions de ciutat perquè hi han esdevingut si no inexistents, sí del tot marginals o minoritàries.
 
Per fer front a aquesta situació s’ha alçat la veu d’Eines Repoblament Rural (ERR), el lobby de pressió integrat ja per prop de 450 batlles de municipis de menys de 2.000 habitants, del tot compatible amb la pertinença dels pobles a qualsevol de les entitats municipalistes existents. Es tracta d’una entitat totalment apartidista i que compta entre els seus associats amb batlles de tots els partits polítics que presideixen ajuntaments de pobles rurals, units per l’únic objectiu de detectar problemes i dèficits i cercar-ne les eines i les solucions pertinents per fer front a una sagnia demogràfica sense precedents.
 
Els batlles d'ERR reclamen un Estatut del Municipi Rural que faci possible una veritable política interdepartamental pensada per a la reactivació econòmica i productiva a la ruralia, concepte aquest que afecta el 63 % del territori del Principat i també del total de municipis actualment existents, amb mesures que en facilitin  l’accés a l’habitatge, la millora del transport regular i les infraestructures i el final de l’aïllament d’internet i la telefonia mòbil. 
 
Es tracta que no passi com ara i que cada mesura legislativa o governamental tingui en compte l’existència dels municipis rurals, aquells que, per exemple, no poden aplicar certes mesures que exigeixen un mínim de 30 joves a l’atur, simplement perquè ja fa temps que al poble no hi viuen 30 joves... Pensar la política no sols des de la gran ciutat exigeix també adonar-se que cal gestionar la terra i els boscos per prevenir els incendis i que, generalment, és insostenible el manteniment de serveis públics essencials sense ajudes directes i facilitats administratives que alliberin de l’enfarfec burocràtic ajuntaments amb escassetat de personal per a fer-hi front. Tant de bo les eines que ara es reclamen vagin arribant. Altrament, quan siguem un país lliure, cosa que al pas que anem ja serà passat festes, ens podem trobar que ens hem quedat amb una Catalunya lliure però d’habitants, deserta, sense vida, a la major part del seu territori.