La convocatòria electoral del 23 de juliol anunciada per Pedro Sánchez pot interpretar-se com una jugada audaç o temerària. Els resultats ja ens ho diran. La radicalització de les dretes espanyoles i l’evident risc d’un canvi de majories a Espanya ens aboquen a escenaris extremadament inquietants en termes dels interessos nacionals de la societat catalana, especialment en l’àmbit de les llibertats i els drets col·lectius i individuals.

Aquesta no és una situació nova. La història ens recorda que les derives autoritàries i reaccionàries a l’Estat espanyol han estat inequívocament contràries als interessos del gruix del nostre país. Històricament, les dretes espanyoles quan s’han extremat han volgut convertir Catalunya i el catalanisme en boc expiatori dels mals d’Espanya. És més, el seu extremisme ha estat, en essència, radicalment anticatalà. Tenim episodis remots i de recents, que ens ho recorden; però Catalunya “sobreviu als seus il·lusos enterradors”, com deia Pujols. 

En el cicle polític engegat amb la moció de censura que va fer caure Rajoy i el govern del Partit Popular, vàrem iniciar un camí complex, deixant progressivament enrere la via penal i retornant a la política i a la democràcia com a via per la resolució del conflicte entre les institucions de l’Estat i les demandes majoritàries de Catalunya. Hem avançat amb enormes dificultats, sovint amb les interferències de la maquinària de l’Estat profund, o amb les resistències d’unes esquerres espanyoles que beuen d’una tradició jacobina, uniformitzadora i centralista. Ho hem tornat a veure amb l’episodi de l’Ajuntament de Barcelona, on les esquerres sucursalistes han buscat el suport del PP per impedir novament l’elecció d’un alcalde que tenia el suport de l’independentisme. I és que només amb una influència progressista i catalanista, no sucursalista, l’Estat espanyol respectaràels nostres interessos i l’autogovern de Catalunya i es continuarà avançant en el camí imprescindible del diàleg polític.

Ara bé, l’amenaça de regressió en els drets nacionals de Catalunya és latent i previsible. L’embat que pot venir després d’aquestes eleccions pot ser majúscul, i el catalanisme en el seu conjunt ha de reaccionar. No pot confondre’s d’adversari, no el pot confondre la son ni la mandra, no es pot quedar a casa considerant que aquestes eleccions no van amb ell. I el sobiranisme en particular, aquells que defensem que som una nació i que hem de decidir lliurement el nostre futur, hem d’anar a les urnes amb tota la força que la gravetat del moment exigeix.

Com ha expressat el president Aragonès, davant de l’avenç de l’onada reaccionària espanyolista la mobilització que ens cal ha de respondre a la necessitat d’actuar políticament i social en defensa de Catalunya. Una defensa que també exigeix reforçar el moviment sobiranista com el gran punt de trobada de catalans i catalanes de diferents sensibilitats, orígens i voluntats. Com ho ha estat des dels temps de Josep Benet i Paco Candel. Ara més que mai és imprescindible la vocació d’una acció política útil i eficaç, que faci que passin coses, que no s’esgoti en una retòrica buida i histriònica ni amb una gestualitat que no té cap mena de capacitat transformadora.

Ara ens cal una acció política progressista molt enganxada al carrer i, per tant, als interessos concrets de la societat catalana en l’àmbit econòmic, social, cultural, lingüístic o mediambiental. Una acció política adreçada a les classes mitjanes treballadores i professionals, que enforteixi i modernitzi l’estat del benestar com a garantia de cohesió social i reforci la capacitat creadora de riquesa i prosperitat de les nostres empreses.

Amb aquest context, hem de posar en valor els aprenentatges adquirits durant els darrers anys del procés sobiranista. El sobiranisme haurà de reconnectar amb el gruix dels seus electors i haurà de continuar treballant per a fer més gran una idea del “nosaltres” cada vegada més plural i diversa; i no més pura i autèntica.

Enfront d’un nacionalisme espanyol que s’erigeix en reaccionari i excloent, reivindiquem una nació oberta i inclusiva, una nació que es vol lliure, viva, diversa i complexa, que cuida tota la seva gent, emprenedora i dinàmica, connectada a Europa i a les grans corrents transformadores del nostre temps que tenen a veure amb l’ampliació de les llibertats i els drets de tothom. Una nació que abraça els valors europeistes i que es confronta amb l’amenaça global que representen el populisme i els moviments il·liberals.

Catalunya ha de mirar a l’horitzó, i ho ha de fer amb voluntat dinàmica i combativa, tenint com a far i com a ensenya allò que som en essència: la voluntat de tenir una identitat forta però en transformació constant i oberta al món, i amb cohesió social i iniciativa individual i col·lectiva. És amb aquesta mirada, amb aquesta essència, que caldrà tornar a defensar Catalunya aquest juliol i en endavant.