Passades més de tres setmanes des que la frontera entre el Marroc i Ceuta fos l’escenari de la tragèdia migratòria més letal d'Espanya, no es té una xifra precisa ni definitiva de les persones que van entrar nedant; tampoc de les que continuen malvivint al carrer. I, el que és pitjor, també s’ignora quantes persones han desaparegut i només s'han pogut identificar sis d'un total de 82 cossos recuperats en aigües sota control de les autoritats espanyoles.
Els fets són sobradament coneguts: el 30 de juliol desenes de milers de persones van entrar desesperades a Ceuta, evitant la frontera entre la ciutat autònoma de Ceuta i el Marroc. Inicialment, es va parlar de 50000 persones; una xifra que s'ha arribat a fixar en una imprecisa forquilla d'entre 70.000 i 80.000. Després reforçar la frontera, activar l'exèrcit i la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Una immensa majoria van tornar pel seu propi peu de manera quasi immediata, mentre les forces i els cossos de seguretat forçaven el retorn. Els últims retorns importants es van produir abans del 15 d'agost.
Però passades les primeres setmanes, la crisi humanitària ha esdevingut crònica i dantesca. Molts immigrants no van menjar ni beure aigua potable fins al cap de quatre dies. Onegés i associacions de veïns van donar una primera resposta repartint aliments i improvisant espais d'acollida, però la situació ha superat la capacitat de reacció de les autoritats. Amb el pas dels dies, nenes i dones han estat el col·lectiu més vulnerable, amb agressions sexuals incloses… Els escassos lavabos portàtils no foren instal·lats fins al cap de setmana del 8 d'agost…
La crònica detallada dels fets és esfereïdora, però allò que encara fa més rellevant l’anàlisi de la tragèdia és la seva capacitat de mostrar o despullar les inconsistències, insuficiències i fragilitats de les institucions democràtiques en l’actual context d’ascens aparentment imparable de la nova extrema dreta. Com deia fa 15 dies, Ceuta és un mirall d’Occident. Relacionant causes i efectes, en destaco cinc aspectes: l’enquistament de les desigualtats socials a escala local i escala global; la contradictòria gestió del llegat postcolonial de les metròpolis europees; la crisi de valors de les esquerres; el domini del llenguatge i de l’imaginari social de l’extrema dreta; i la manca de projecte de la UE en un ordre geopolític mutant.
Una crisi humanitària com la produïda en la frontera entre el Marroc i Ceuta no s’explica sense fer referència a les creixents desigualtats entre el nord (global) i el sud (global). Però també cal tenir en compte les desigualtats locals. El creixement de les desigualtats socials locals i globals és el resultat del triomf de les anomenades “polítiques neoliberals” de privatitzacions i desregulació dels mercats en un context de transformació intensiva del capitalisme impulsat per l’emergència de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i la intel·ligència artificial (IA). Unes polítiques que han estat hegemòniques en els darrers 40 anys.
La frontera entre el Marroc i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla també són una mostra molt il·lustrativa del preu del passat colonial. Ceuta es va vincular a la corona de Castella un llunyà. La ciutat havia format part de l’Imperi portuguès fins al 1640 en què Portugal es va desvincular de la Corona de Castella. Fou una possessió colonial espanyola més fins al segle XX. Amb la pèrdua de Cuba i Filipines a finals del XIX, el projecte imperial del nacionalisme espanyol es va reorientar al nord d’Àfrica. Això va marcar la política interior i exterior de l’Estat espanyol durant bona part del primer terç del segle passat.
La fita més il·lustrativa del fracàs d’aquest intent de destrucció imperial fou el conegut com a “desastre d’Annual”. El fet és que la presència permanent de l’exèrcit espanyol en el nord d’Àfrica va donar lloc un moviment ideològic i militar ultranacionalista i ultraconservador conegut com a “africanisme”. L’africanista més destacat fou el general Francisco Franco. Quan, finalment, l’any 1956 es va liquidar el Protectorat i el Marroc va esdevenir estat independent, el general Franco va voler perpetuar el domini colonial sobre Ceuta, Melilla, o espais tant “estratègics” com les illes Chafarines o l’illa del Perejil. Tots ells, territoris reivindicats pel Marroc com a propis.
La crisi de Ceuta també ha posat al descobert la crisi de valors i de projecte de les esquerres europees. Una crisi que s’ha anat gestant en els darrers 40 anys i que avui ja mostra la seva dramàtica dimensió. Esquerres que oscil·len entre opcions purament ideològiques incapaces de plantejar polítiques democràtiques de masses i una socialdemocràcia “pragmàtica” sense altre horitzó que suavitzar els efectes nocius de les impròpiament nomenades polítiques neoliberals. En el cas de Ceuta, el posicionament de la socialdemòcrata Mette Frederiksen, la primera ministra danesa, alineant-se amb les tesis xenòfobes de Giorgia Meloni és ben il·lustratiu.
La crisi del pensament de les esquerres és paral·lel al triomf cultural i comunicatiu de les extremes dretes. I no es tracta, només, del control de les xarxes socials. Es tracta del control del llenguatge. De la reassignació de sentit dels conceptes i les paraules amb les quals expliquem el món i de l’acció combinada entre els controls dels algoritmes de les plataformes comunicatives i la narrativa dels mitjans “convencionals” (premsa, ràdio, televisió, cinema...) arrenglerats amb unes dretes cada cop més captives del llenguatge i de l’imaginari de l’extrema dreta. La reconstrucció del de la cultura política democràtica i d’esquerres passa, necessàriament, per la crítica del llenguatge.
Finalment, la crisi de Ceuta també ha evidenciat la desorientació i la manca de lideratge democràtic de la UE. Una UE cada cop més condicionada per l’ascens de l’extrema dreta. Una extrema dreta que ha canviat els seus objectius respecte a la UE. De fet, ha passat d’expressar una voluntat política manifestament antieuropeista a voler controlar les institucions europees amb la mateixa estratègia que ja aplica als estats nacionals: ocupar l’estat per buidar-lo de substància democràtica sense derruir la façana. Pur taxidermisme polític. Una estratègia molt més hàbil que la del feixisme de fa un segle. Més hàbil i tant o més d’alarmant.