Amb morts pel mig, l’entrada de 70.000 persones a Ceuta, genera un devessall de relats i dades falses i contradictòries que faran impossible treure’n l’aigua clara, si volem ser honestos. Després, hi ha l’abundància d’analistes que, amb el partit pres d’antuvi, pontifiquen en la línia habitual. Opinions contraposades.
A qui beneficia? És l’interès del monarca alauita per pressionar sobre la sobirania de Ceuta i Melilla; o per passar comptes a l’acostament a Alger; o com a braç executor de la conspiració judeo-americana. És l’interès de faccions internes del règim ara que s’acosten eleccions per desgastar les altres; és l’agitació dels corrents nacionalistes, del moviment juvenil Gen Z 212, de l’islamisme polític dels germans musulmans sempre amatents a fer caure la monarquia per una República de xaria estricta. És l’interès de l’enemic tradicional del Marroc, Algèria, amb connexions russes i otomanes per desestabilitzar alhora Espanya i Marroc. És l’acció o inacció dels serveis d’intel·ligència del Marroc i Espanya, tan ben coordinats quan volen?
Migració o invasió
Quina és la diagnosi: migració o invasió? Invasió segons Abascal (VOX), Feijóo (PP), Maïllo (IU) i Margarita Robles (PSOE). Si és invasió, s’imposa el retorn sense contemplacions; i quan la Unió Europea i el mateix Marroc la reclamen, amb menors inclosos, què passa? I per què no es distingeix entre persones subsaharianes que fugen de la guerra i de la fam, de les marroquines que no estan en aquest capítol?
Que el Marroc ha utilitzat la immigració com a eina de pressió és un fet. Com ho és que ho fan Algèria, Tunísia, Líbia, Turquia o Bielorússia. Però parlem de xifres. Segons l’Alt Comissionat de l’ONU per als Refugiats (ACNUR), el nombre de migrants irregulars que arribaren a l’Estat per via terrestre i marítima en 2025 (per la via aèria arriben la majoria, procedents d’Amèrica): Algèria: 10.039, Mali: 6.415, Senegal: 5.397, Marroc: 5.190; Guinea: 3.218; Somàlia: 1.711; Gàmbia: 1.685; Costa d’Ivori: 628; Sudan: 594; Mauritània: 454. Una altra dada.
Segons ACNUR, Frontex i el Ministeri de l’Interior espanyol, ja el 2024 la proporció d’arribades irregulars procedents d’Algèria i del Marroc era favorable a la primera: Algèria: 10.039 i el Marroc: 8.581. El 2025 hi va haver dos algerians per cada marroquí d’entrada irregular. Aquest any va disminuir un 43% d’arribades irregulars; baixada que no es va produir en el cas algerià. Altres fonts donen la xifra d’un 54% d’algerians entre els irregulars recents, amb episodis que van des d’Almeria a les Balears.
Més dades de l’Eurostat sobre immigrants irregulars obligats a retornar a Europa el 2025. Els deu primers: 1. Algèria 46k +17% que el 2024, 2. Marroc 29k -15% 3. Turquia 25k -3% 4. Síria 20k -26%, 5. Índia 19k +118%, 6. Afganistan 18k -20%, 7. Tunísia 16k -10%, 8. Bangladesh 16k +28% 9. Geòrgia 14k -21% 10. Senegal 13k -11%.
La Unió Europea ha optat per delegar als estats perifèrics de la Mediterrània sud el control del flux subsaharià i asiàtic. I això ho fa amb diners, l’eficiència i transparència dels quals en el seu ús és una incògnita. Ara, es prepara per concedir al Marroc un finançament addicional de milions d’euros als 500 rebuts (21-27) per reforçar la vigilància de les fronteres. La Unió Europea destina 675 milions d'euros a Tunísia entre 2025 i 2027. I uns 210 milions d'euros a Mauritània per reforçar el control de la immigració. Sembla que, en canvi, la UE no té cap acord bilateral específic ni inverteix fons directes a Algèria, que s'ha mostrat reticent a integrar-se formalment en el règim fronterer de la UE; només rep fons destinats als refugiats saharians de Tinduf.
Un Marroc en plena modernització
Quina és la realitat econòmica? Hi ha un discurs espanyolista condescendent i fatxenda, transversal d’extrema dreta a esquerra extrema. Diu: El Marroc és un país deu vegades més pobre que Espanya. El 85% de tot el que exporta necessita i passa per carreteres d’Espanya. La seva xarxa elèctrica depèn totalment d’Espanya. Amb aquests atots, els nacionalismes espanyols postfranquista i postcomunista reclamen una guerra econòmica al veí del sud, de la que el Mundial de futbol només en seria un element simbòlic. Però per anar a la guerra s’ha d’estar ben informat i saber si tens l’enemic a casa ficat als fonaments de l’edifici. Vegem-ho.
En energia, l’acord Madrid-Alger per reprendre el subministrament de gas per la via directa sense passar pel Marroc, va anar en paral·lel a l’anunci de construcció d’una important connexió d’energia elèctrica submarina del Marroc a França, saltant-se Espanya. L’energia marroquina verda de solars i eòliques gegantesques fluirà aïllant la península, objectiu permanent de la política francesa. Que no ens mamem el dit! En aquest àmbit, el gegant xinès China Harbour (CHEC) s'ha adjudicat el contracte per construir la planta solar fotovoltaica GPM4 a Fes. Aquest projecte «totalment verd» del grup marroquí Green Power promet un avenç significatiu: la integració d'un sistema innovador d'emmagatzematge d'energia. Com es veu, el Marroc sap jugar a moltes bandes a l’hora. Sánchez, al capdavall, també intenta ser la gatera per on entrin els xinesos a la UE.
Pel que fa a la mineria, el 2025, el Regne alauita, s'havia convertit en el principal proveïdor de fertilitzants de la UE, superant Rússia i la Xina: 3,53 milions de tones valorades en 1.550 milions d'euros. Amb gairebé el 70% de les reserves mundials conegudes de fosfat, el Marroc fa molt més que proveir Europa; s'està convertint en una peça clau per a la seguretat alimentària del continent. Però també com a matèria prima clau per a les bateries de liti-ferro fosfat per a cotxes elèctrics.
Parlem d’indústria agroalimentària. En pesca, i amb l’annexió del Sàhara, la construcció del port de Dajla i la seva zona industrial lliure seran un centre per al processament i l'exportació de peix i productes industrials. Ensems, unes 360 empreses espanyoles de diversos sectors, un 10% de la indústria agroalimentària, han traslladat part de la seva producció al Marroc segons consta a l’ICEX; pels baixos costos laborals i avantatges fiscals, i per fugir de la hiperregulació europea. I en contradicció amb els pagesos europeus. El 33% dels treballadors marroquins estan a l’agricultura, que representa un 14% del PIB. Empreses espanyoles al Marroc són: Ebro Foods, Borges, Juver... I empreses de subministraments com Fitó o sistemes d’irrigació d’hidroponia, maquinària agrícola, tractors, remolcs...
Si s’analitza la indústria i la logística, ens trobem amb les apostes per Tànger Med, el port més important de l’est de la Mediterrània, a quatre passes de Ceuta; i per Nador West Med, situat a 50 quilòmetres de Melilla. Ambdós són una competència directa per als Ports d’Algeciras i de València. O a l’Atlàntic, el port de Dajla que serà un competidor molt fort pels ports canaris, per la pèrdua del lideratge regional en transport marítim, aprovisionament de combustible (bunkering) i serveis logístics dirigits cap a l'oest d'Àfrica.
L’automoció és el primer sector exportador del Marroc amb 15.000 milions d’euros, el 33% de les exportacions. Pot arribar a fabricar 1 milió de vehicles el 2030. I està desenvolupant bateries i components del cotxe elèctric. En aquest camp, Renault Espanya té articulades les plantes de Casablanca i Tànger amb Valladolid, Palència i Sevilla. A Kenitra, en la zona lliure de l’Atlàntic, s’hi concentren nombroses marques internacionals amb 36.000 treballadors: Lear, Yazaki, Surnitorno, diversos fabricants xinesos de bateries elèctriques. I els espanyols Gestamp, Antolín, Ficosa o CIE. I els grans espanyols de la construcció i el turisme, alguns components de l’oligarquia del règim borbònic. La inversió espanyola està vinculada a 25.000 llocs de treball. Espanya és el principal client del Marroc amb un 22%. I el Marroc per a Espanya és el primer mercat africà i el seu novè client mundial.
Com a anècdota significativa, als afores de Tànger, hi ha una ciutat industrial xinesa de 500 hectàrees, amb 40 empreses i 22.000 llocs d’ocupació previstos. Una fórmula xinesa per entrar a Europa des del Marroc. Oi tant, i des d’Espanya. Cap opció es descarta en l’hegemonisme industrial xinès. Una altra iniciativa xinesa és el grup tèxtil Shengtai que suposarà una inversió de 250 milions de dòlars i la creació de 7.000 llocs de treball d'aquí al 2030. O la del fabricant de pneumàtics Guizhou Tyre amb una inversió de 300 milions de dòlars a la Mohammed VI Tangier Tech City.
Amb tot, la UE continua sent el principal soci del Marroc. El 53% de les importacions provenen de la UE i el 66% de les exportacions s'hi destinen. Les incoherències dels estats europeus en política exterior empenyen al Marroc a rebaixar la seva dependència europea (l’únic estat d’Àfrica que la té) i diversificar cap als EUA, la Xina i els països BRICS.
Pel que fa a l’àmbit militar, Marroc ha entrat en una cursa de rearmament amb Algèria i de prevenció de cara al desordre bèl·lic del cinturó del Sahel. Algèria és client principal dels russos, després alemanys i francesos. En el cas del Marroc, els venedors són els EUA, França, Espanya i Israel. Els dos darrers amb el Marroc estan interconnectats en xarxes d’intel·ligència i espionatge, com el cas Pegasus.
Atur i pobresa relatius
Si ens centrem en els temes de l’atur i la pobresa, utilitzats molts cops com a detonants de migracions, les dades són curioses. La taxa d'atur estricta al Marroc amb 38 milions d’habitants es va situar en el 9,5% durant el segon trimestre de 2026, segons les dades oficials recollides per Trading Economics Atur juvenil (15-24 anys): 27,2%. La taxa d'atur a Espanya amb 50 milions d’habitants, es va situar en el 9,87% al tancament del segon trimestre de 2026, segons (EPA) de l'INE Percentatge del 24,5% de la població activa de 16 a 24 anys.
Partim de la definició de pobresa com les persones que estan per sota el 60% de la mediana dels ingressos o de la renda disponible equivalent de la població de la zona estudiada. Al Marroc la pobresa multidimensional al país s'ha reduït de manera notable en els darrers anys, situant-se en el 5,7% (en contrast amb el 9,1% del 2014 i el 40% del 2001). A Espanya és del 25,7% segons les dades recollides per l'INE. S’està observant, doncs, en el cas marroquí, (no en el subsaharià), d’un flux migratori entre baixa pobresa relativa, amb xarxa social lleu, cap a més percentatge de pobresa però amb una suposada millor xarxa de suport? En tot cas, la distribució irregular de la pobresa i sobretot de la feble xarxa pública marroquina en sanitat o educació provoca episodis reiterats de revoltes reprimides.
Entre l’autocràcia marroquina i la democràcia defectuosa espanyola
En la classificació dels estats pel nivell democràtic es determinen quatre blocs: democràcies plenes, democràcies defectuoses, règims híbrids i règims autoritaris.
El règim del Marroc, segons l’Índex internacional de democràcia, ocupa el lloc 95, i és qualificat de règim híbrid (una autocràcia semilberal). Encapçala els estats àrabs, emparellat amb Tunísia en fase de descens. Ve Algèria, considerada autoritària en la posició 110, seguida per Qatar (111), Líban (112), Kuwait (114), Palestina (115) i la resta d’estats àrabs. Espanya, però no pot donar gaires lliçons, ja que es classifica com a democràcia defectuosa, oscil·lant entre el lloc 21 i 24, una democràcia en risc d’iliberalització amb la possible pujada de PP-VOX.
En aquest context, escoltar les crides compartides de l’extrema dreta espanyola i de l’esquerra extrema, a què el rei Felip VI s’involucri en parar els peus a una dictadura invasora, són increïbles. Si ens atenim a la història més recent, Franco lloava la tradicional amistat Hispanoàrab. Juan Carlos I i el lobby marroquí del ministre falangista Solís Ruiz van ser determinants en el suport a la Marxa Verda. El Borbó, Juan Carlos i l’alauita, Hassan II, es consideraven germans. O sigui que Felip VI i Mohamed VI serien cosins. Les vinculacions d’empresaris i polítics de l’òrbita del PP i del PSOE amb el règim marroquí són profundes. Felipe González, Rodríguez Zapatero, i els exministres Bono, María Antonia Trujillo. José Blanco, Miguel Ángel Moratinos i Trinidad Jiménez, i l’eurodiputat Fernando López Aguilar, tots ells tenen propietats, negocis o fins i tot residència al Marroc.
Si comparem les actuacions dels règims de democràcia defectuosa espanyola, l’híbrid marroquí i l’autoritari algerià hi trobarem unes constants aplicades amb un grau més o menys intens. Són tres estats assentats sobre realitats nacional-culturals diverses. La plurinacionalitat peninsular no assumida de facto, malgrat el seu lleu reconeixement constitucional. La pluralitat de comunitats amazigues del Rif i dels Atles, i les comunitats arabitzades del nord, centre i sud del Marroc, no respectades malgrat una evolució positiva en el reconeixement oficial de l’amazic com a llengua de tot el Marroc. I l’arabització forçada, a Algèria, de les Cabiles amazigues.
Els tres estats i les elits que els dirigeixen, prioritzen la repressió contra els separatismes i els moviments socials. En els tres estats, el malestar social pot ser vehiculat cap a opcions populistes més autoritàries encara: VOX i islamisme radical. Les opcions tradicionals d’esquerra estan desarticulades i jugant al nacionalisme laic estatal, però enfrontades també als separatismes.
Recordem els incidents recents més sagnants en els tres casos. Algèria: la victòria electoral del Front Islàmic de Salvació (FIS) a Algèria el desembre de 1991, continua amb la seva il·legalització i l’aparició del grup armat (GIA) amb 150.000 morts i milers de persones desplaçades o desaparegudes. I fins ara, i sense aturador, hi ha la repressió als autodeterministes cabils. Amb episodis crus com la primavera amaziga (1980) i la primavera negra (2001-2002) amb centenars de morts i empresonats polítics.
Al Marroc, després de la sagnant repressió de Hassan II, el 1958-59, sobre el moviment independentista del RIF, va venir la del moviment social de protesta anomenat Hirak el-Shaabi (Moviment Popular) contra la marginació, el 2017. El mateix any en què el Borbó proclamava l’“A por ellos” contra el moviment pacífic per a l’autodeterminació de Catalunya, amb 1.066 ferits i 3000 afectats en processos judicials, segons Òmnium. I amb exiliats, inhabilitats i empresonats per crítiques a la monarquia.
Els nacionalismes d’estat algerià, marroquí i espanyol són perfectament homologables i comparteixen, quan cal, objectius amb mètodes expeditius com en el cas de l’Imam de Ripoll i l’atemptat a les Rambles, el programari d’espionatge Pegasus o la liquidació física d’opositors als règims. Alguns exemples. Al Marroc, el cas Ben Barka assassinat a París el 1965, el fill del líder saharià Mohamed Abelaziz per un dron, el 2026. A Algèria, Ali Mécili el 1987, a París, o Amézianne, fill de Ferhat Merhanni, músic i líder exiliat del Moviment per l’autodeterminació de la Cabília. I a Espanya, amb tot l’historial dels Gal i el menys conegut de l’etapa Martín Villa: l’atemptat a l’Alger contra Antonio Cubillo, líder del MPAIAC, moviment independentista canari.
Resumint la dimensió política. D’Espanya a Algèria, passant pel Marroc, hi ha una zona grisa i fosca on els nacionalismes i els interessos de les elits d’estat predominen sobre la democràcia plena i el respecte a la pluralitat nacional. Que els relats nacionalistes procedents dels tres estats i a Espanya, compartits per postfalangistes i postcomunistes, no ens enganyin.