CiU i el president Mas s’enfronten aquesta tardor a un abisme anomenat 9 de novembre. No ha estat un estiu tranquil pel front sobiranista. Han proliferat les declaracions de dirigents de la federació nacionalista esmenant la plana al full de ruta pactat entre CiU i ERC, en el sentit que si el Tribunal Constitucional prohibeix la consulta el Govern no l’hauria de celebrar. L’alternativa a la consulta desobedient varia segons els casos: alguns sectors apostarien per celebrar les anomenades “eleccions plebiscitàries”, ja sigui el mateix novembre o més endavant, formant una llista única amb ERC si els republicans s’hi avenen. D’altres serien partidaris d’endarrerir les eleccions –plebiscitàries o no- el màxim possible. Hi ha incertesa. Ja no és només que entre CDC i Unió no hi hagi unanimitat: és que també hi ha veus dins a CDC que volen posar el fre de mà.

El principal problema de CiU és que els seus votants semblen tenir un ordre de prioritats invers al dels seus dirigents. A hores d’ara, el votant convergent és fermament sobiranista i no renunciarà a la consulta així com així. Segons les dades del darrer Baròmetre del CEO, el 68% considera que Catalunya hauria de ser un estat independent. I en la consulta del 9 de novembre, el 71% s’inclina per votar “sí-sí”. A més, segons una enquesta d’El Periódico de desembre de 2013, el 45% dels votants convergents eren partidaris de convocar la consulta igualment encara que l’Estat no l’autoritzés. El 25% creuen que Mas hauria de convocar eleccions anticipades, i el 12% que hauria d’esperar fins a després de les eleccions generals de 2015. Si a Mas li preguntessin quines serien les seves preferències en cas que l’Estat tombi la consulta probablement invertiria l’ordre.

CiU es troba en un estadi previ a la implosió. La patacada a les autonòmiques de 2012, en què Mas havia d’assolir una “majoria excepcional”, va ser històrica. Les enquestes posteriors i el resultat de les europees, en què ERC ha superat CiU per primer cop en la història, pronostiquen un futur incert per a la federació. Un anàlisi simplista podria fer pensar que tot plegat és conseqüència de la fuga de votants contraris a la independència cap a d’altres formacions més moderades. Però sembla ser que és més aviat al contrari. Segons el CEO, el 19% dels votants que van apostar per CiU i Artur Mas fa dos anys ara diuen que votaran ERC. De fet, només el PP i el PSC tenen fugues més importants: el PP cap a Ciutadans i el PSC cap a tot arreu.

Pot semblar paradoxal, però estem més a prop ara que hi hagi consulta que fa dos anys. La proposta de les plebiscitàries amb llista única, que havia de ser la taula de salvació de CiU, sembla ara menys probable que fa uns mesos. La pressió mediàtica en entorns sobiranistes està sent intensa, però Junqueras ho té clar: no compra la moto. Primer que el Govern tregui les urnes al carrer i que l’Estat s’atreveixi a impedir la realització de la consulta per la força. I si això passa, ja veurem. A l’hora, la societat civil sobiranista també s’està mantenint ferma. És obvi que CiU no afronta amb gaire entusiasme l’escenari d’una consulta desobeint l’Estat, però és que l’alternativa de presentar-se a unes eleccions en solitari que suposin la seva defenestració és encara pitjor. En tot cas, la força de l’Onze de Setembre i les gairebé segures novetats sobre el cas Pujol poden acabar de fer insostenible la situació. Mas té cada cop menys marge: o segueix endavant o pot precipitar CiU cap a l’abisme.