Quina mania de dir que dues situacions no són comparables. És el recurs més simple quan no es vol afrontar un problema que incomoda,  quan veus que allò que semblava immutable a casa teva ha mutat o podria mutar sense molt trasbals a casa del veí. Gosaria formular una regla d’or que digui: Com més insisteix algú a dir que dues situacions no són comparables, més ho són.

El ministre espanyol d’Exteriors, Garcia-Margallo, s’ha afanyat aquests dies a negar que les situacions d’Escòcia, el País Basc i Catalunya siguin comparables. Ha respost gairebé abans que ningú l’hi preguntés. Lògic, acabava de defensar que Espanya respectaria la independència escocesa si era de comú acord amb Anglaterra. El següent pas era preguntar-li sobre el cas d’Espanya. El que més emprenya, però, és l’argument.

Segons Margallo, Catalunya i el País Basc no es poden separar perquè ho impedeix la Constitució. Ja. Ho diu un dirigent d’un partit que encara no fa un any va pactar amb el PSOE un canvi constitucional per incloure topalls al dèficit públic. I sense consens polític ni, molt menys referèndum. És a dir, l’ordenament constitucional és el que és fins que es modifica. El mateix text ho preveu. Tot es qüestió de voluntat política.

Entenc que el senyor Margallo estigui orgullós de ser l’autor de l’article constitucional que parla de la “indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. Però no és un text el que frena els partits espanyols de fer com David Cameron, i animar el referèndum d’autodeterminació –ni que sigui amb el desig que fracassi-. És al revés: com que no se’ls passa pel cap autoritzar cap consulta similar, s’han cuidat sempre de posar-ho per escrit a tot arreu, sobretot a la Constitució.

Sí, tot això ja era sabut. Per això resulta més enervant que en un moment d’incomoditat en veure el camí que emprèn el Regne Unit, aquest ministre no digui alguna cosa com “és que nosaltres no volem, què passa?”, i en canvi, s’amagui darrere la Constitució. Que ell va redactar, enhorabona.