Sánchez ha sortit del congrés del PSOE fent bona la imatge del resistentque no recula davant l'ofensiva de la dreta espanyola més agressiva i que ja l'ataca en tots els fronts. Davant la pressió que va dels mitjans als tribunals passant per un PP obsedit tan sols a desestabilitzar el seu executiu, quan el foc passa al costat de persones del seu nucli familiar més proper, el líder socialista no trontolla. O, dit potser amb més precisió, està entestat a escenificar que resta dempeus i més decidit que mai.
El congrés del PSOE no ha donat mostres d'afluixar tampoc en la intensificació del discurs contra aquest "eix del mal" que formen PP i Vox. La polarització no recula ni recularà, si més no a curt termini. Si s'entra més en detall, hi ha hagut moviments d'interès que apunten alguna modulació ideològica. Així ha estat en l'esmena de la delegació de Guadalajara que ha estat aprovada i que elimina la Q+ de les sigles LGTBI. Un gest certament per allunyar-se dels corrents més radicals del feminisme.
Sánchez ha introduït prou matisos a la ponència congressual com perquè el sempre díscol Emiliano García-Page l'hagi elogiat. Aplegar sense massa tensions els postulats del PSOE de Castella-la Manxa i del PSC -gran guanyador del congrés- en finançament només s'entén amb un joc malabar del llenguatge. Però a base de tacticismes, per molt hàbil que el president espanyol sigui en això, no en tindrà prou.
Sánchez ha tornat a demostrar capacitat per preservar la cohesió dels seus en el 41 congrés del PSOE però, mentre creix l'ofensiva contra ell i amb 3 anys de legislatura per davant, només podrà reeixir complint finalment amb els seus socis d'esquerra i sobiranistes. En aquests moments, la majoria de la investidura depèn d'una suma d'equilibris molt delicats en pràcticament cada bloc polític i en cada partit.
El líder socialista no té marge per convocar eleccions anticipades. O, si més no, el clima polític li ho hauria de desaconsellar just en un context d'inflexió de l'extrema dreta arreu. Tampoc pot abocar la legislatura a una reedició permanent de les batusses internes dins de la majoria al Congrés, que solen culminar en votacions o acords nocturns. L'esgotament que provoquen aquestes trifulgues en part de la ciutadania el pot acabar pagant molt car el bloc progressista.
Complir els compromisos amb els socis és el camí més curt a una certa estabilitat. Sense perdre mai el contacte amb el batec del carrer i certa centralitat de sentit comú. Una estratègia que requeriria també de la col·laboració d'uns socis encara massa presoners de les seves declaracions maximalistes.