França flirteja amb el caos polític. Aquest dimecres, a les quatre de la tarda, l'Assemblea Nacional debatrà i votarà dues mocions de censura contra el govern de Michel Barnier. Una l'ha presentada el Nou Front Popular (NFP), la coalició d'esquerres que aplega des de comunistes fins a socialistes i ecologistes, però on té el pes majoritari La França Insubmisa, força populista d'esquerres de Jean-Luc Mélenchon. L'altra censura la defensarà el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, que ja ha anunciat que votarà la moció de l'esquerra, fet que provocaria la caiguda immediata del govern.
El mapa de l'Assemblea Nacional, on es es desenvoluparà un drama polític, és interessant. Una moció de censura requereix 288 vots de 577 escons. El Nou Front Popular en suma 189, dividits en 4 grups: 71 de La França Insubmisa, 66 socialistes més ecologistes i comunistes. El bloc macronià aplega 166 diputats, la majoria del partit Ensemble, més diverses sigles minoritàries. La Dreta Republicana (o Els Republicans) són 47, la majoria alineats amb Barnier. Els lepenistes sumen 124. Sobre aquest hemicicle es reflecteixen algunes claus.
L'error Macron: desaprofitar el cordó sanitari
Emmanuel Macron va dissoldre l'Assemblea després de ser derrotat a les eleccions europees, en què Le Pen va imposar-se. Aleshores es va tornar a invocar el front republicà, el cordó sanitari que aplega a França del centredreta a l'esquerra enfront l'amenaça ultra. Aquest cop, sorprenentment, va tornar a funcionar. Candidats centristes i del NFP en dificultats en primera volta es van retirar i es va aturar l'onada lepenista. No tant, però, com per impedir que continués sent la força més votada. Però la intransigència de Macron a no recular en la seva política econòmica i l'exigència de Mélenchon a que l'Elisi els lliurés tot el govern va impedir un acord. Finalment, Macron va intentar amansir Le Pen designant Barnier.
Barnier, ballar amb llops
Ningú pot titllar Michel Barnier d'ingenu. Coneix com pocs els salons i els passadissos del poder francès. Va negociar amb habilitat amb el Regne Unit les condicions del Brexit. En aquest moment, però, pot haver pecat de candidesa, fent concessions a l'extrema dreta (inclosa l'assistència mèdica als immigrants irregulars) sense aconseguir que el Reagrupament Nacional afluixi. Potser ell -i probablement Macron- ha cregut que la líder ultra, que afronta ara un procés judicial pel finançament del partit, jugaria la carta de dona d'estat de cara a les eleccions presidencials del 2027. Ara ja sap que l'únic objectiu del lepenisme és la desestabilització.
L'esquerra suma amb Le Pen?
L'actual situació també posa els líders de l'esquerra francesa davant el seu destí. El NFP va guanyar les eleccions, però no té cap opció de governar sinó és capaç de sumar forces i l'única suma versemblant és amb el centrisme. Del vehement Mélenchon al socialista Olivier Faure hauran d'avaluar el cost de veure triomfar la seva censura a l'executiu amb el suport de l'extrema dreta.
La pitjor crisi en el pitjor moment per la UE
El gran tombant que pot ser el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, mentre la guerra a Ucraïna viu un moment d'intensificació, agafa els dos grans estats de la Unió Europea amb governs pràcticament en funcions. Alemanya ja ha entrat en fase preelectoral, amb comicis convocats per al febrer, i amb l'única incògnita, ara per ara, de quins partits governaran amb la democristiana CDU. En el cas d'Alemanya, però, la major incertesa ve del quadre econòmic, amb l'amenaça d'una recessió (el tercer trimestre es va evitar amb un creixement raquític del 0,2%). En el cas de França, els temors són polítics.
La UE necessita enviar senyals de lideratge i voluntat de poder enmig d'un pols per l'hegemonia tecnològica entre els Estats Units i la Xina, i on Europa va clarament darrera. A més, ha de posar fi al conflicte ucraïnès sense que Rússia emergeixi com a vencedora absoluta. Un escenari que exigeix que la força nuclear francesa estigui en mans fermes. És el president de la República qui té sota el seu ceptre el poder nuclear de la República. Però l'actual crisi política deixarà encara més tocat Macron.
"Exèquies" a Notre Dame?
Diuen que tots els presidents francesos, a mida que avancen en el seu mandat, pateixen una mena de complex monàrquic. L'enorme poder executiu del cap de l'Estat ajuda a explicar el fenomen. Com si se'ls apareguessin els fantasmes dels antics monarques. La crisi de govern ha agafat Macron amb els preparatius de la reobertura de la catedral de Notre Dame, víctima del foc el 2019. Serà aquest dissabte, en una cerimònia digna dels anys de la monarquia. S'espera la presència de molts estadistes estrangers. El cardenal arquebisbe de París farà la benedicció i es cantarà un Te Deum, l'himne que l'Església destina a les grans celebracions. Davant d'un Trump que està assaborint el plat de la revenja, Macron hi assistirà amb el sentiment agre de qui pot contemplar les exèquies del seu mandat.