Fa una setmana, Sobirania i Justícia va congregar a Barcelona uns quants experts en divorcis nacionals perquè ens ensinistressin en el procés que ells mateixos van qualificar d’excitant. Els qui havien seguit l’evolució de la consciència catalana estaven literalment astorats de la profunditat, l’extensió i la velocitat de la cosa. Hi coincidien en un punt: vigileu el moment. Ara o mai. I la segona qüestió, en relació amb aquesta, és que la legalitat serveix fins que esdevé ostensiblement una paret insuperable. Aleshores deixa de ser intel·ligent estavellar-s’hi i es fa necessari acollir-se en un altre marc, per exemple, l’internacional. Arreplegueu els “no”, van dir, però no pas eternament.

Aquesta velocitat és el que està portant el PSC contra les roques. Sense tenir-ne ganes del tot, però també cansat dels “no”, Ernest Maragall ha estripat el carnet. L’he sentit donar explicacions i tot eren mans esteses cap als companys de partit. El que venia a dir l’ex onseller és que el marc ideològic del PSC ja li estava bé però que li grinyolen les formes –la dictadura de l’aparell: vegeu Girona- i més que res li pesa la presència espectral del PSOE. Maragall s’ha divorciat del PSOE com aquests marits que acaben abominant de la sogra. El PSOE és una determinada Espanya quan Catalunya, i Maragall, vol autodeterminació. Maragall vol dret a decidir. El gest l’honora.

El PSC cada cop té menys espai. Li fuig l’electorat catalanista i, com ja va demostrar l’elecció d’en Montilla, amb l’electorat metropolità no en té prou per guanyar res. Però el catalanisme avui és dret a decidir sense el subterfugi d’un impossible canvi constitucional: exactament el que el PSC acaba de tombar a les Corts d’Espanya.

És una paradoxa però el que més li convé al PSC és la independència. En una Catalunya lliure desapareix el PSOE i el tema nacional, que li és un gra al cul, no hi seria. El PSC seria una opció per tal de tenir, tots plegats, una Constitució progressista, que ens farà falta. Hi han pensat?