Sovint es critica el PP pel fet de pretendre ser un partit democràtic i a l’hora acceptar el suport extern i fins i tot l’aliança governamental amb VOX allà on li és necessari. Es vol així contraposar Espanya a països que tenen una tradició valorada com a més democràtica per haver establert un clar cordó sanitari entorn l’extrema dreta, conjurant-se tots els altres partits per evitar l’aliança amb ella, malgrat que en l’actualitat en alguns d'aquests països a aquesta dreta de l’extrem ja li ha sorgit una altra encara més enllà i malgrat, també, que l’actitud dels partits a Espanya és la de condemnar qui s’aliï amb aquests extremismes, però sense proporcionar als que pacten amb ells alternatives per poder evitar-ho.
 
D’altra banda, els que tenen aquesta opinió sobre VOX i els eventuals pactes amb aquesta extrema dreta, a la vegada afirmen que en res és equiparable aquest tipus d’aliança amb la qual el PSOE té amb el partit situat a la seva esquerra o amb la que ERC ha establert no sols amb els comuns, sinó, en situació sempre inestable, amb la CUP.  Però això és sols una opinió. Al final, el que critiquen del partit d’Abascal no va menys contra el sistema del que puguin proposar els seus simètrics oposats. De fet, en molts casos les crítiques a les institucions, com sol passar sovint, agermanen els extrems més del que estan disposats a acceptar.
 
En el seu Art de la Guerra Sun Tzu adverteix dels perills de les fórmules de combat basades en la resistència, perquè afirma que enforteixen l’adversari en lloc d’afeblir-lo. El que Tzu recomana és emprar la força d’aquest contra ell mateix. Aplicat al cas que ens ocupa, la resistència en forma de cordó sanitari contra l’enemic ha anat engrandint-lo davant l’opinió pública. Voluntat popular aquesta que, per altra banda, no pot fer-se a si mateixa cap cordó sanitari, perquè aquest és el joc democràtic en sistemes de democràcia no militant.
 
D’aquesta manera, menystenir de manera explícita un partit pot acabar de consolidar-lo. Per contra, la introducció del partit suposadament amenaçant dins del sistema, com sigui que aquest últim està extremadament blindat contra la política “outsider” (els canvis profunds són especialment complicats gràcies a una rigidesa constitucional considerable), pot produir la seva erosió front l’opinió pública: aquesta podrà contrastar que les seves "receptes miracle" no ho són tant. Més encara, i tot i que potser no tots els partits són igual d’incoherents, ja s’ha vist l’efecte de les polítiques alternatives proposades pels que no han tingut oportunitat de participar en les institucions quan hi arriben: pel que fa a Unidas Podemos, quan li queda a Yolanda dies per afiliar-se al PSOE?, i fins i tot la CUP, que de tan domesticada, ja ha acceptat formar part del “caduc” poder legislatiu espanyol.

Res com la moqueta per temperar els deliris de grandesa. I si no, mirin el creixentment institucional Rufián, o el no menys complagut Otegi. El món, el dimoni i la carn acaben amb l’ideal, deixant sols espai a paraules buides que volen amagar la claudicació en reclamar uns cordons sanitaris que no acceptarien, i potser caldrien, per a la seva grolleria.