La figura de Javier Cercas em genera un doble i confesso que visceral rebuig, per espanyolista i per pedant, però el tema del seu darrer llibre no em podia interessar més i, per tant, me’l vaig comprar i l’he llegit. És extraordinari. N’he comprat un segon exemplar i l’he enviat a un amic germà marista que fa anys que viu a Hongria fent tasca social amb els invisibles, la gent que viu, físicament i metafòrica, en allò que Vázquez Montalban anomenava els engonals de la societat: allà on el sabó de dutxa no arriba si no es fa l’acte conscient de fer-l’hi arribar. La segona meitat del llibre la vaig passar pensant en aquest amic i la seva opció radical de vida. Va ser el meu professor de català als anys 80. Portava barba i cabellera, tocava la guitarra i ens parlava de Déu. Molava.
El loco de Dios en el fin del mundo és una barreja de crònica i reportatge a partir d’una proposta caiguda quasi literalment del cel: acompanyar el Papa Francesc (el boig de Déu del títol) en el seu viatge pastoral a Mongòlia, on amb prou feines hi ha 1.500 catòlics, i fer-ne un llibre sense cap intervenció censora per part del Vaticà. Cercas, ateu declarat com un servidor, accepta amb una condició: poder tenir, en algun moment del viatge, cinc minuts a soles amb Francesc per fer-li una qüestió concreta (si la volen saber –la pregunta i la resposta– llegeixin el llibre). L’autor dedica els dies previs al viatge a entrevistar persones clau de l’estructura vaticana, encertant les preguntes i rebent respostes d’alt nivell intel·lectual i cultural. Estimulants. De pas, ens assabentem de com funcionen moltes coses allà dins.
La segona meitat del llibre és el viatge i l’estada a Mongòlia, on Cercas coneix uns quants bojos de Déu anònims, missioners la majoria, fascinants i novel·lescos alguns. Les preguntes que els fa són semblants a les que planteja als interlocutors vaticans, i les respostes són molt més arran de terra però no menys estimulants. Es fa patent la distància sideral –geogràfica i mental– entre Roma i els seus soldats més sacrificats, i l’extrema dificultat de ser un bon Papa. Què uneix dos mons tan distants? Com és que l’Església catòlica no es trenca? És la bogeria de Déu que travessa l’obra. Cercas ho descobreix i ho constata entre la perplexitat i l’admiració, i amb una humilitat que el meu biaix lector percep com a sobreactuada, però que narrativament funciona.
Fa un parell o tres d’anys vaig escriure un article on parlava de la necessitat de tenir polítics enderiats. Hi parlava de Pasqual Maragall i de Jordi Pujol, dos exemples clars de líders amb dèries més enllà d’ocupar el poder i prou, i que, per tant, van deixar petja. No sé si era la intenció de l’autor, però El loco de Dios..., a banda del seu interès intrínsec, ens recorda que el món no el transformen ni el milloren els escèptics, sinó els bojos, els enderiats. Maragall va ser un boig de Barcelona i Pujol un boig de Catalunya. La gent no és idiota, i per això els votava. Potser per això ara a tants ciutadans els costa tant connectar amb la política i creure-hi: perquè no hi saben trobar bojos meravellosos d’aquests que fan que les coses bones passin. A Mongòlia i aquí.